Herida y ventana (Funambulista) és una novel·la d’autoficció el narrador i protagonista de la qual és l’autor Fernando Parra Nogueras (Tarragona, 1978). El personatge principal és un professor d’institut que travessa un període depressiu i acudeix a la que va ser la casa dels seus avis en un poble. Allà pateix insomni i el persegueixen les visions i els fantasmes familiars i del passat.
Tanmateix, l’experiència no serà tan aïllada com li hauria agradat, i com després agrairà, i li servirà per reflexionar sobre els seus alts i baixos, la memòria, la intimitat, la fragilitat, l’amor o l’amistat, amb l’objectiu de reconstruir la seva vida. Aquesta història està dividida en tres blocs, anomenats «Infern», «Purgatori» i «Paradís», com la Divina Comèdia de Dante Alighieri, de qui inclou una cita a l’inici.
Abans d’arribar a la que va ser la casa dels avis, el narrador va estar uns quants mesos sense sortir de la seva pròpia, des que van arribar les ombres, segons diu. Tot i això, un dia va decidir anar al supermercat amb la llista de la compra que Bea havia redactat. Ell detecta la bellesa en les paraules d’una llista de la compra i també la lletja sofisticació dels tecnicismes dels noms dels medicaments que ha de prendre per al seu trastorn.
El supermercat es converteix per a ell en el laberint de Dèdal, i la Bea, la seva esposa, en Ariadna, ja que li dona el fil que li permet sortir de tots els seus mals. Les referències mitològiques que fa són variades, però també n’hi ha de literàries i musicals. Ell encara recorda els dies feliços d’amor, el gaudi de les tardes en què la llum començava a decaure i provocava ombres a l’habitació, però ombres diferents que més tard arribarien per asfixiar-lo.
Fernando Parra.
Ara no menja perquè no té gana, però tampoc té gana perquè no menja, un cercle viciós i amenaçador. Com a taula de salvació té Bea i la literatura, que reconeix com allò on aferrar-se per continuar unit a aquest món quan l’únic desig és abandonar-lo. En aquestes pàgines, el narrador trenca la quarta paret i parla de tu al lector, conscient de la història que escriu o narra, que és la seva pròpia i la dels seus turments.
Tracta la depressió sense fustigació, sinó com una exploració curiosa, amb una visió que explora nous horitzons i li aporta un caire diferent, irònic fins i tot, i aventurar-se així a una perspectiva renovada de les obscuritats i els patiments de les persones. Si li hagués de posar un però, diria que el narrador esbudella la novel·la Nana d’Émile Zola a un dels infermers que el trasllada en ambulància en una escena del llibre i, per tant, també al lector.
El narrador defineix aquest llibre com a autoficció i convida a la reflexió de quins fets o drames personals tenen prou característiques per ser reconeguts o merèixer ser transmesos en un llibre. Aquesta novel·la és difícil de classificar, no pas perquè el tema sigui complex, sinó per la manera com totes les peces encaixen i formen un tot innombrable i alhora tan familiar amb un lirisme natural i suau que acompanya la tragèdia de l’escriptura i dels sentiments.
Herida y ventana es converteix pàgina a pàgina en una història d’amor increïble d’un home trencat cap a una dona trencada, però també en una història sobre la depressió i la pèrdua de l’amistat. A la Divina Comèdia, Virgili li diu a Dante que si vol parlar amb alguna ànima turmentada ha de trencar una branca i d’aquesta branca brollarà una ferida, però a més de ferida també serà una finestra per a l’expressió. Per això aquest llibre i per això aquest títol, perquè fins i tot d’aquesta ferida sorgeix quelcom útil o bonic.
