Un Tristan und Isolde amb forats per tot arreu es va estrenar ahir al Liceu, començant per una posada en escena incoherent. Res uneix la directora, Bárbara Lluch, amb Wagner. Un exemple: l’espai escènic al primer acte està buit -tan buit que l’equip creatiu necessita reconvertir una taula gegant (i buida) que ocupa part de l’escenari i fer-la una tarima, on es pugen els personatges per interpretar les escenes més dramàtiques.
Aquesta tarima buida, obra d’Urs Schönebaum, no fa res més que aixecar els personatges i fer pujar i baixar els cantants, com si el drama wagnerià fos tan prosaic com un esglaó. El despropòsit creix al segon acte, on la tarima (ara només una llosa de pedra) gira sobre si mateixa, mentre la parella protagonista, damunt seu, també hi gira, i ha d’anar movent-se durant força minuts perquè puguin projectar la veu cap a la boca de l’escenari, en una escena excepcionalment desproveïda de serietat: Tristan i Isolde declarant-se un amor impossible mentre giren sense fi en una espiral antimusical.
El més problemàtic és que la música és maltractada per un equip creatiu amb idees de bomber que no només no aporten un discurs coherent, sinó que a sobre obstaculitzen la música. Si a Turandot, Lluch ja va aportar un espai buit que s’enduia les veus, ara aporta a l’òpera de Wagner un element de circ sense significat. Un altre exemple d’idees sense objectiu: després que Isolde i Tristan beguin l’elixir d’amor que ha preparat la mare d’aquesta, l’equip fa que creui l’escenari una actriu que interpreta la mare d’Isolda.
Segur que és magnètic veure una dona de cabells blancs i arrissats creuar un escenari, però la metàfora és miraculosament vàcua i banal. Es fa difícil de creure. Aquesta direcció d’espai i d’intèrprets insuficient també es fa palesa en les escenes amb Brangäne o Kurwenal, on ella només crida i gemega com si l’estiguessin torturant i ell només obre els braços com fan els homes molt masculins.
Però la buidor no acaba aquí: desgraciadament, Lluch presenta una versió descafeïnada de la violència i l’eurotrash de formacions com La Fura, representat per exemple en l’abús a Brangäne per part dels mariners, o el degollament de soldats al tercer acte. Ja no és només que es deixi perdre l’oportunitat de crear un discurs personal i propi: és que la neboda d’Espert continua tan lluny del talent d’aquesta última que sembla mentida que se li permeti executar obres com aquesta. I per la següent, que hi posi més tarimes a la tarima.
L’escenografia i llum de Schönebaum es fa més interessant al tercer acte, però sense res destacable. També ridícul el vestuari de Clara Peluffo, presentant a Isolde com una verge amb armadura i Tristan com un pirata de botiga de disfresses de segona mà o amb un barnús d’hotel. Irregular la direcció de Susanna Mälkki, amb desajustos de tempo amb l’escenari i amb discrepàncies estètiques considerables amb la posada en escena.
Si la posada en escena busca una transcendència euro-trash dels anys vuitanta, Mälkki prioritza una lectura dinàmica i lleugera que no sempre sap executar. A vegades es perdien detalls melòdics en una massa uniforme que sonava poc a Wagner. Irregular l’orquestra del Liceu, i solvent el Cor estable de la casa.
Clay Hilley com a Tristan no va salvar el paper, amb escassa capacitat expressiva tant vocal com escènica i amb només impacte en els forte. Nul fraseig wagnerià. Pitjor encara Tomasz Konieczny com a Kurwenal, sense cap virtut. Molt just el Rei Marke de Brindley Sherratt. Histriònica i poc lírica la Brangäne d’Ekaterina Gubanova (quina cançó del segon acte més plana!). Solvent el Melot de Roger Padullés.
Per acabar, no és cap Isolde llegendària la de Lise Davidsen en aquest debut en el rol. Té veu per fer-ho tot, de les agilitats del duet del segon acte, als sons nòrdics i afilats del primer, però li manquen els instints dramàtics perquè la seva Isolde no sigui més que un intent de personatge. En comptes d’una tragèdia transcendental, la seva és una interpretació de teatret adolescent, que no presenta la música amb profunditat i que no estableix cap mena de relació amb els altres personatges.
Segurament, hi contribueix la lectura de cap valor de la Lluch i el seu equip, però no és l’única artista d’entre trenta i quaranta anys que pren el control de les seves interpretacions per a oferir una interpretació no només justa, sinó sense contingut. Fer teatre no és posar-se damunt d’una tarima, ni pujar a un escenari, ni tan sols ser família d’algú que ha fet molt bon teatre.
