Amb gran expectació arriba al Liceu la reposició de la Turandot que, ja fa 24 anys, va obrir el teatre després del fatídic incendi que anualment apareix, com si es tractés d’una gran celebració, a les xarxes socials de la institució. Especial il·lusió feia retrobar el luxós vestuari de Franca Squarciapino i l’escenografia d’Ezio Frigerio, desaparegut el 2022. També la feina de Núria Espert, farcint el regne de Turandot de personatges plens de color, de no excessiva profunditat, però ben definits i que porten a la vida el món marcat per rituals, dolorós i hiperbòlic de la Xina pucciniana.
Desgraciadament, la reposició de Bárbara Lluch perd part d’aquest encant i manté alguns dels errors originals de la producció, com un estatisme excessiu al tercer acte, i en corregeix d’altres, com aixecar la tela estrellada també del final del tercer acte, fet que permet donar més pes a la música (per fi!) i ens allunya del final suposadament fred i visceral de la posada original. Inexplicable, però, la il·luminació insuficient de la parella protagonista quan canten a la boca de l’escenari.
L’estatisme i la falta de direcció en masses humanes es fa patent al llarg dels tres actes, amb un primer acte de final deslluït, d’escassa direcció interpretativa i sobretot les escenes d’amor entre Turandot i Calaf no s’allunyen gaire del que es podria trobar en un museu de cera. Tampoc ajuda que la direcció musical d’Alondra de la Parra es fragmenti en múltiples ocasions i presenti tempi fora de lloc, excessivament lents i que trenquen la narrativa pucciniana, també volums insuficients que a vegades remeten més a un Mozart historicista o que doni més protagonisme als efectes instrumentals que a tot el conjunt orquestral.
S’ha d’agrair, però, la cura amb la qual gestiona algunes escenes, cosa que ens permet gaudir per exemple d’harmonies de gran qualitat als finals dels actes dos i tres. Ha sigut molt decebedor, en canvi, que en nombroses ocasions no hi hagués entrades coordinades amb pràcticament tots els personatges o que el cor quedés en algun instant inaudible. Aquests elements són de fàcil solució i esperem que es vagin corregint a mesura que avancen les funcions. A l’estrena han sigut massa nombrosos i no es poden obviar.
Elena Pankratova torna a ser la millor música de la nit, en aquesta ocasió com a Turandot i presentant els mateixos atributs que al Parsifal de fa mig any: veu àgil i ben projectada, aguts poderosos i capacitat per a transitar els diferents aspectes emocionals d’aquest personatge, convuls i de gran força dramàtica. Correcte també pel que fa a presència escènica, fent-nos recordar que la bona òpera encara és possible. Com a bona intèrpret, sap portar el paper al seu terreny i sacrificar dicció, per exemple als aguts, per assegurar una millor musicalitat, simplificar l’execució i afegir dramatisme. D’entre els nombrosos moments àlgids potser hi trobem la resolució dels enigmes, quan es nega a entregar-se a Calaf, o l’ària «In questa reggia», glacial però plena de dolor.
Michael Fabiano com a Calaf va anar de menys a més, reservant-se al primer acte per al tour de force de volum i heroïcitat que són els actes segon i tercer. La direcció actoral no contribueix a crear cap empatia per aquest príncep desconegut, presentant-lo com un mascle fred i banal. Molt bé a cada resposta dels enigmes, guanyant en presència i autoritat i oferint un «Nessun dorma» resolutiu, de timbre sòlid i aguts d’impacte.
També resolutiva Vannina Santoni com a Liù, tot i algun tremolor en l’agut final de Signore ascolta. L’ària «Tu che di gel sei cinta» menys interessant, de bon final, però que no ha ofert cap construcció musical climàtica. Marko Mimica com a Timur és una experiència camp, transformant el vell en un Samsó de cabell llarg que quan cau a terra es mou molt. Continua mostrant el timbre vell amb el qual el vam conèixer a la Lucia di Lammermoor de la temporada 15/16, però ha perdut autoritat i la interpretació és força plana.
Ping, Pang i Pong mostren habilitats i carències diferents, sent això el tret característic d’aquest trio. Manel Esteve com a Ping va començar amb una veu poc audible, pobre d’harmònics i amb una tendència a l’histrionisme poc agradable. Més convincent a «Ho una casa nell’Honan» i amb una veu molt més atractiva al tercer acte. Moisés Marín té una tècnica sòlida, per exemple als aguts, però un timbre d’escassa personalitat. Antoni Lliteres és, potser, qui té la veu més bonica dels tres, però podria millorar en concisió i solidesa a l’hora de definir les línies vocals. Curiós comptar amb Sigfried Jerusalem en el rol d’Emperador Altoum, gairebé inaudible des de les alçades del tro reial, i sòlid David Lagares com a Mandarí.
És una llàstima, doncs, que les direccions escènica i musical no contribueixin a fer d’aquesta una Turandot memorable i que el fantasma del passat operístic del Liceu no pugui desaparèixer a l’aurora. Susanna Mälkki hauria sigut una bona directora musical, vist l’èxit del seu Il Trittico de la temporada passada. I per a substituir Lluch possiblement ens hauria fet falta tornar a tenir l’Espert que, malgrat algunes limitacions de la posada en escena (els personatges queden gairebé inaudibles quan canten a l’arc paifang de l’acte tres), era més sòlida a l’hora de caracteritzar i narrar les aventures de Turandot. Esperem, doncs, una propera reposició que pugui treure tot el partit de la meravellosa feina visual de Squarciapino i Frigerio.
