El suposat amor entre Pàtrocle i Aquil·les

MANEL HARO

Em van recomanar La canción de Aquiles i com que era una mena de retelling de la Ilíada, em vaig engrescar a llegir-lo. Aquest llibre de la nord-americana Madeline Miller ha venut milers d’exemplars a tot el món, arrossegat per l’èxit de la seva altra novel·la Circe. En realitat, La canción de Aquiles és una recuperació que s’ha fet aprofitant la tirada d’aquesta altra obra més recent. Miller posa el focus en el personatge de Pàtrocle i en la seva relació amb Aquil·les.

L’autora, de fet, porta aquesta coneguda relació d’amistat de la mitologia clàssica a un terreny més aviat afectiu, d’amor entre tots dos. Encara que a l’obra d’Homer no s’explicita que tots dos fossin amants, sí que hi ha hagut teories i obres literàries posteriors que han apuntat en aquesta direcció. En aquest sentit, doncs, la guerra de Troia suposa un neguit afegit a Pàtrocle que sap que pot perdre el seu estimat en qualsevol moment, encara que les profecies donen algunes pistes de quan pot passar això.

D’altra banda, Pàtrocle té l’oposició de la mare d’Aquil·les, la nereida Tetis, qui esperava un futur més gloriós i diví per al seu fill. En cap moment es parla de rebuig per qüestions d’orientació sexual -en aquella època encara no s’etiquetava a les persones com ho fem ara i, per tant, no hi havia tants prejudicis-, així que Aquil·les no dubta a defensar el seu amor. Ara bé, sí que percebo en aquesta qüestió la mirada d’una escriptora del segle XXI. És a dir, com si les pors de Pàtrocle fossin més pròpies de la nostra època (o de fa vint anys) que d’aquella que retrata.

El que tampoc m’ha fet el pes d’aquesta novel·la és que m’ha semblat que està tot explicat d’una manera massa simple. És a dir, el que aporta el relat de Miller respecte a la Ilíada ho fa en un pla massa superficial i evident, una exaltació dels sentiments sense cap complexitat. Algú em podria dir que el desig i els maldecaps dels déus i dels herois de la literatura clàssica no tenen tampoc gaire profunditat, que sovint es comporten com infants, però sempre he trobat un rerefons en els textos clàssics -com una segona capa de lectura- que aquí no he acabat de veure.

La canción de Aquiles (AdN de Novelas) és una novel·la actual, així que penso que es podrien haver introduït elements de tensió nous que donessin més joc al relat. El que ens ofereix Miller no m’ha aportat res i se m’ha fet avorrit fins i tot. La veritat és que no he entrat en aquesta història en cap moment. Confesso que tampoc m’ha seduït la traducció que ha fet José Miguel Pallarés. En qualsevol cas, tota novel·la té els seus lectors, potser jo no n’era un.