La sèrie sueca de Netflix gira al voltant d'un assassí en sèrie que només mata policies, sempre a la mateixa hora
Les minisèries criminals nòrdiques de Netflix tenen una cosa en comú: aconsegueixen crear una atmosfera que atrapa molt ràpidament, però amb la mateixa velocitat l’interès es va diluint. El cas de Sacrificio de sangre no ha estat diferent. La premissa funciona: un assassí en sèrie que va eliminant policies de forma extremadament violenta, mentre els investigadors van perduts sense cap pista sòlida per atrapar-lo. Però mentre avancen el capítol, la versemblança s’afebleix: ni el comportament del criminal acaba de ser del tot coherent ni molt menys tot el que envolta a la investigació.
En tota ficció criminal hi ha d’haver un policia amb males puces o cremat per experiències del passat que, paradoxalment, sempre és qui més l’encerta. En aquest cas, el policia protagonista és un home jove afortunat, ben avingut amb la seva dona i amb una filla. Però té una pedra a la sabata: el seu pare, un expolicia expulsat del cos per pràctiques irregulars que ara viu tancat a casa seva i abusant de begudes alcohòliques. I aquest sí, aquest home ja retirat, de tracte rude, tornarà a investigar i serà clau en el cas.
M’ha passat més d’una vegada amb aquestes minisèries que miro els dos primers capítols molt pendent, però després em costa acabar-los, perdo l’interès per saber qui era l’assassí o quines eren les seves motivacions. Em forço a continuar veient-los. En el cas de Sacrificio de sangre, a més, té una resolució extraordinàriament fluixa. És d’aquelles sèries que fan catàleg, que tampoc molesta veure-les encara que no siguin excel·lents.
En aquesta minisèrie, a més, el factor paisatge no embolcalla tant, i crec que quan veiem històries criminals nòrdiques esperem que el paisatge sigui un element rellevant més (parlo per mi, almenys). Tot el que passa ho fa essencialment en interiors, no hi ha res que sigui espectacular ni cap gran desplegament policial ni cap gir sorprenent. Ni tan sols crec que hi hagi temps per mostrar gairebé res de la societat sueca. És a dir, és una història criminal que sembla que va al gra, però sense trencar-se gaire el cap.
Nerea Pallares converteix 'Punt d’aranya' en una rondalla contemporània sobre la sororitat i la tradició…
'Nueve elefantes y un rinoceronte' és un llibre infantil de Mónica Rodríguez que narra el…
L'autora publica 'Damunt la neu', una novel·la infantil d’aventures inspirada en una lluita real del…
A 'Els noms' Florence Knapp trena tres històries paral·leles sobre les tres vides d'una mateixa…
A la novel·la infantil de Ledicia Costas 'Feriópolis', una nena que se sent sola va…
Maria Stepànova explora a ‘Desaparèixer’ el pes de l’origen, el sentiment de culpa pels conflictes…