Abans i després del desmai

MARIO GUERRERO

Oxígeno (Alfaguara) narra l’experiència real de l’autora Marta Jiménez Serrano (Madrid, 1990), quan el dissabte 7 de novembre del 2020 va estar a punt de morir per inhalació de monòxid de carboni. Aquell dia, la seva parella i ella es van adormir pel gas d’una caldera i quan ella es va aixecar per anar al lavabo, es va desplomar i es va colpejar el cap, cosa que va alertar la seva parella i els va salvar la vida.

Entre les citacions de l’inici en destaca una de Carmen Martín Gaite que recorda que sovint es dona per fet que viure és el normal, quan és el que és extraordinari és seguir aquí, vius. A les seves pàgines escriu sobre la vida, però també sobre la mort i l’amor, o sobre l’ansietat i l’esperança que va sentir quan era a punt de morir, combinant sensibilitat i humor.

L’obra comença amb una introducció, com si fos l’acotació d’una obra dramàtica, que posa el lector en situació i que parla d’una dona estirada al terra d’un bany. En el moment dels fets, la narradora estava exhausta, ja que la seva parella i ella s’havien mudat feia uns mesos a aquest pis. En l’últim any, ella s’havia mudat tres vegades, i en l’última dècada, onze. Aquell dia, tots dos van sentir mal de cap, encara que no alhora.

Ni tan sols van esmorzar, sinó que es van estirar a descansar; abans, l’aigua freda de la dutxa de Joan ja vaticinava que alguna cosa no anava bé. Segons la narradora, precisament Joan agafa el son ràpid i en aquella ocasió va decidir no adormir-se per alguna raó que encara desconeixen, mentre que ella va perdre el sentit i no recorda ni com va anar al lavabo. Després, el desmai i el cop, que van ser reveladors per a la supervivència.

A Oxígeno, l’autora explica en la primera part una versió dels fets i més endavant hi va afegint matisos que la completen amb context i sentit. Alterna les escenes de la intoxicació amb les del seu passat, el primer contacte amb la mort i tecnicismes mèdics. Davant d’això, el lector no pot evitar preguntar-se com és possible que l’espècie humana hagi arribat fins aquí malgrat la quantitat de malalties que hi ha i hi ha hagut. Al meu entendre, la narració té alts i baixos, tot i que no exigiria més profunditat en els temes que tracta. En general, tot em sembla prou equilibrat.