‘Gone’, les esquerdes d’una vida aparentment fàcil

MANEL HARO

Deu ser cosa meva, però darrerament les sèries criminals que veig a les plataformes m’atrapen ràpidament, però després perdo l’interès per saber qui és l’assassí. M’acostuma a passar especialment amb les produccions nòrdiques, però aquesta vegada ha estat amb la britànica Gone, que es troba al catàleg de Filmin. Tot comença quan una dona desapareix sense deixar rastre. Ella és professora de música, mare d’una altra professora i esposa del director d’un caríssim i reputat institut de Bristol.

Tot apunta que la desaparició no és voluntària, era una dona amb una vida aparentment plaent i sense enemics reconeguts. La policia, però, no troba sospitosos. Es tracta d’una sèrie de sis capítols que centra l’atenció en la figura del marit, un home extremadament fred, que no altera la seva rutina ni tan sols quan comença a veure que potser la seva dona ha estat assassinada. La policia començarà a estirar el fil i anirem coneixent les interioritats d’aquesta família.

Aquest director, home de rígides disciplines, és un dels aspectes més interessants de la sèrie, gràcies a la bona interpretació de David Morrissey, però després dels primers capítols, la seva actitud començava a resultar-me una mica irritant. Entenc que el creador d’aquesta història, George Kay, volia mantenir la intriga sobre la seva possible culpabilitat, però arriba un moment que es nota massa que el comportament del marit està totalment al servei de la trama.

A més, penso que la resolució final és una mica tramposa. Així i tot, no sento que hagi perdut el temps. Gone és una de tantes minisèries que fan catàleg, que omplen un cap de setmana. No grinyola en excés, és entretinguda i té bons actors, però no és una d’aquelles sèries que corres a recomanar als teus amics. Es veu, es gaudeix i s’oblida.