Paolo Cognetti (Milà, 1978) ens retorna al rerefons de Les vuit muntanyes, els Alps italians, la natura i la seva conservació. La felicitat del llop (La Campana en català amb traducció de Xavier Valls i Literatura Random House en castellà amb traducció de César Palma) ens situa en un entorn purificador, a les muntanyes, a la incomoditat assumida amb un cert idealisme, als horitzons gairebé sense fronteres, exemplificats en un refugi d’alta muntanya on coincideix gent molt diferent.
El protagonista és un home més o menys de l’edat de l’autor, escriptor vocacional, rebotat d’un matrimoni fallit. Per donar certa consistència argumental a la narració el seu protagonista inicia una relació amb una noia més jove, relació que en ocasions sembla una mica forçada i destinada a augmentar l’interès per una narració en la qual el mes important és la natura, amable i complexa, incòmoda i acollidora. Les descripcions sobre el món de l’alta muntanya i les valls profundes és el que te més pes en el text i allò que dona al llibre una dimensió diferent, com ja passava amb Les vuit muntanyes. Hi trobem uns quants personatges interessants que conviuen, de forma temporal, amb el protagonista, tot i que no s’aprofundeix en excés en el tema humà.
L’autor es confessa admirador de Jack London, de la vida lliure a la natura, una natura que encara conserva trets salvatges malgrat la modernitat, i es mostra com a font de felicitat tot i que el món urbà i més convencional sempre sura en el rerefons vital d’alguns personatges. De fet l’autor, que havia residit durant uns quants anys a Nova York, viu entre Milà i l’alta muntanya. Avui fins i tot l’alta muntanya és, en general, molt més accessible i propera que en el passat. Això fa que sigui habitual menystenir la força de la natura, que revifa sovint per tal de recordar-nos la nostra fragilitat.
Foto: Roberta Roberto ©
El símbol del llop, un animal prou present darrerament en molts debats controvertits, a l’entorn de la seva protecció i conservació però també del perill que representa, encara, per a la residual ramaderia de molts indrets, sorgeix de forma sobtada en alguns moments del llibre i esdevé una mena de símbol d’aquesta natura sempre menys domesticada del que ens pensem.
L’autor recupera un vocabulari fins ara una mica esvaït a l’entorn d’animals, plantes, meteorologia, o sobre els canvis en el paisatge motivats pel pas de les hores i les estacions. Un altre símbol és el refugi de muntanya, protector i civilitzador. El pas del temps es contempla d’una altra manera en el mitja natural i també la vida i la mort es relativitzen. Un tema rellevant, que surt molt de passada, és el consum de natura, lligat al consum cultural amplificat i que converteix en turistes molts visitants puntuals d’aquests entorns.
A casa nostra hi ha hagut des de fa dècades una gran afició per la natura, per la muntanya, però, en el camp de la narrativa, no s’han aprofitat prou les possibilitats de la temàtica, contemplada des del present i defugint romanticismes caducats. La felicitat del llop és un llibre molt ben escrit que, més enllà de la presència humana i les seves dèries, ens immergeix en un món mític i real, poètic i ancestral, al qual també arriba la vida moderna, de forma irreversible.
