A la Sala Parés de Barcelona es pot veure l’exposició Univers Calsina, endegada en homenatge a aquest artista tan especial del segle XX, Ramon Calsina (1901-1992), menys conegut del que mereixeria, tot i que té les seves devocions incondicionals. Va néixer al Poblenou l’any 1901, barri que l’ha recordat i homenatjat sovint. La seva pintura, amb trets irònics, fantàstics i enigmàtics beu de moltes fonts i s’hi reconeixen influències diverses, tot i la gran personalitat de l’obra del pintor. Calsina pertanyia a una família de flequers i va mostrar des de petit interès i grapa pel dibuix. Va estudiar a l’emblemàtica Acadèmia Baixas i, més endavant, a Llotja. Va treballar a la vitralleria artística Espinagosa, on va perfeccionar el dibuix.
Gràcies a una beca va poder fer un viatge per Espanya i, més endavant, va anar a París, on va començar a treballar en el cartellisme i en els dibuixos per a revistes de l’època. Va il·lustrar obres literàries i va fer dibuixos de caire humorístic. L’any 1934 va realitzar la primera exposició individual a la Sala Parés. La Guerra Civil va interrompre la seva trajectòria i, després, es va recloure en el seu taller, una mica bandejat de les tendències avantguardistes en alça. Malauradament va ser el cas de diferents artistes de categoria ja que en aquest petit país nostre hi ha sovint més tendència a restar que no pas a sumar.
‘Suburbi nevat’, 1980. Ramon Calsina. Oli sobre tela.
Durant els anys 60 es va ingressar una obra seva a l’antic, i per a mi, enyorat, com tants altres espais, Museu d’Art Modern, avui a dins del MNAC. Va guanyar alguns premis i va realitzar treballs de vitralleria artística com ara els de l’església de Sant Esteve de Granollers, a banda d’altres col·laboracions i la publicació de litografies comentades. Va continuar fidel al seu estil, allunyat de les modes del moment. També va realitzar retrats i bodegons. A causa de la fidelitat a les seves idees sobre art sovint, de forma injusta, no se l’ha inclòs a fons en el context de la pintura catalana, àdhuc quan sembla que el realisme i d’altres corrents pictòrics, diferents de les avantguardes canòniques s’estan reivindicant. Calsina costa d’encasellar en cap corrent concret, això sovint destarota els amics de les etiquetes i les classificacions.
En la seva obra, com ja va remarcar l’escriptor Xavier Benguerel, amic seu i del mateix barri, hi trobem referències constants al Poblenou, com ara l’emblemàtica Torre de les Aigües, a una infantesa difícil i a d’altres aspectes biogràfics com la seva estada, a la plaça de braus de Vitòria, en acabar la guerra, reconvertida en camp de presoners. D’altres símbols recurrents són el pa, en referència a la fleca familiar, els globus, que evoquen les curses de globus aerostàtics que es realitzaven a la Mar Bella, el gasòmetre i d’altres. Però també trobem d’altres detalls que escapen, com aigua d’un cistell, de les interpretacions senzilles. Calsina és un pintor enigmàtic i que, en una primera mirada ens pot semblar tirant a surrealista. El comissari de l’exposició, Sergio Fuentes Milà, amb molt d’encert, incideix en què ell no el veia així i en què les interpretacions que puguem fer del misteri inherent als seus quadres respon, més aviat, a especulacions o percepcions individuals.
‘Composició del torero’, 1968. Ramon Calsina. Oli sobre tela.
A les pintures de Calsina hi ha relats intrigants, que cadascú pot refer i imaginar segons el seu tarannà i el moment en el qual contempla la seva pintura. Personatges caricaturescos, estris de cuina, aixetes, mares i fills petits que semblen enfrontar-se, músics de carrer, toreros grotescos i descontextualitzats, crítica social i política, potser, en el rerefons de moltes imatges… L’exposició de la Sala Parés presenta una important selecció d’obres, moltes de les quals procedents de col·leccions privades, que exemplifiquen l’evolució de l’artista.
Malgrat el relatiu oblit sobre l’artista, una plaça del Poblenou, a tocar de la Torre de les Aigües, porta el seu nom, i compta amb un monument dedicat, obra de Jaume Cases. Plaça i monument són del 2001, any del centenari del naixement del pintor. Ja m’agradaria que al meu barri, i a Barcelona, en general, fóssim tan agraïts. Des de finals dels vuitanta s’han anat fent exposicions sobre la seva obra a diferents indrets.
