Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La novel·la de Martín Lucía (Sevilla, 1976), Huida, parlar de fugir i d’estimar. La història comença amb Irene tornant a casa de nit, amb temor, per una ciutat on ha plogut. Ensopega i es mulla, representant la desgràcia que és la seva vida, així que entra a un bar on José, un cambrer, li deia un paraigua i on començarà una aventura que canviarà la seva vida. La pluja, que té un paper fonamental en aquesta obra, democratitza la solitud perquè ens tanca a casa tots igual. Aquesta solitud plana profundament sobre Irene des de fa temps. Igual que hi ha la solitud escollida, hi ha aquella altra obligada, i ella no sabria dir ben bé quina és la seva.
La vida d’Irene, com la de José, és plena de solitud, sempre avançant amb la càrrega de la feina a les espatlles. Són vides de les quals voldrien fugir, desprendre’s. Per això, el neguit inunda, com la pluja, cadascuna d’aquestes pàgines. Són personatges que consumeixen el seu futur mentre es retreuen el passat a ells mateixos. Dos personatges maltractats i ferits per l’experiència de la vida i el desamor, que es veuen relegats a la solitud i la desconfiança, amb murs i barreres creades per evitar més dolor.
Després d’aquest patiment en l’amor, els costa renéixer i presentar-se com el que són, perquè ningú no té pressa a tornar a mostrar-se feble davant una altra possible derrota. El narrador afirma que l’amor no es trenca com un vidre, sinó com la fusta que es va desgastant per la podridura. També explora les segones oportunitats i la finitud de les relacions.
Aquesta novel·la es converteix per moments en una carretera amb trànsit on sembla difícil tirar endavant. Huida (Ediciones En Huida) està escrita amb lirisme, amb un ritme subtil, pausat, un estil natural en aquest autor, que també és poeta. La novel·la alterna capítols de la vida de cadascun d’aquests personatges que són com un volcà, plens de lava, però calmats quan hi ha pluja. Com llegim, «l’aigua és com l’oblit per a les parts ferides de la memòria.»
