Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels grans referents de la literatura breu en català. Ha publicat La gran novel·la sobre Barcelona (Premi de la Crítica Serra d’Or), L’últim llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes (premis Ciutat de Barcelona i Lletra d’Or), La bicicleta estàtica (Premi Maria Àngels Anglada), Cançons d’amor i de pluja, L’art de portar gavardina (Premi de la Crítica Serra d’Or) i ara A les dues seran les tres (Quaderns Crema).
Es tracta d’un nou recull de relats, de gèneres diversos, que apleguen la crònica, les memòries, la ficció i l’assaig. Són textos que reflexionen sobre el pas del temps, els records i l’ofici de l’escriptura. En ells trobem l’escriptor Vázquez Montalbán al mateix avió al Canadà que Sergi Pàmies sense que els dos conversin entre ells, veiem l’obsessió per les guitarres de l’autor, coneixerem el seu àngel de la guarda i com va reaccionar quan van entrar a robar a casa seva. No totes aquestes situacions són reals. O, potser d’alguna manera, sí.
Costa saber on és el Sergi Pàmies de debò en aquests relats.
És molt senzill, aquests relats són ficció, però moltes vegades el protagonista soc jo. Un jo literari, és clar. És un recurs clàssic, en la majoria de llibres que llegeixo el narrador és el mateix autor. No exactament l’autor, sinó una forma creativa del jo, perquè és ficció. Si fossin unes memòries, el pacte amb el lector seria un altre. De tota manera, al meu llibre hi ha un parell de textos on les regles del joc canvien i sí que hi soc jo directament.
Quins?
El viatge amb el Manolo Vázquez Montalbán, que és crònica pura, i les memòries del guitarrista, que parlen de quan jo arribo de França a Barcelona, amb la meva família d’exiliats, i ho explico a través de les guitarres. Són unes memòries curtes d’un moment molt determinat. Tota la resta és ambigu, i aquesta ambigüitat ja em va bé que hi sigui. Al capdavall, tampoc és rellevant això, és més xafarderia. En definitiva, soc jo a tot arreu, però no tot el que li passa al narrador m’ha passat a mi, o no m’ha passat de la mateixa manera.
I aquestes altres realitats són a vegades millors i a vegades pitjor que les que ha viscut, suposo.
És una oportunitat de rectificar coses que t’han passat o fins i tot inventar-te-les. A la vida real queda molt malament dir mentides, però en un conte no,. En la ficció, no hi ha determinats problemes morals.
La realitat que mostra en aquests dos contes, però, sembla increïble: vostè i Vázquez Montalbán anant de Barcelona al Canadà, en un viatge de promoció, i tots dos en silenci i sense seure junts.
Sí, però la visió que dono de Vázquez Montalbán és tal qual. Ell era molt tímid i jo també, i com que jo sabia que ell ho era, doncs… A vegades, explicar la realitat pot ser més transgressor que inventar-te les coses. No cal inventar res si la realitat ja t’ho dona.
A l’altre relat real, vostè diu que no pot deixar de comprar guitarres. N’ha adquirit unes quantes. Hi ha risc que en compri una altra?
Sí, el risc hi és. Durant la pandèmia vaig comprar-ne una fent-me passar per un nebot meu, així que el risc sempre hi és. A més, recentment vaig estar a punt de fer-ho. Això és com ser alcohòlic, jo soc un devorador compulsiu de guitarres. La veritat, però, és que m’he portat molt bé, he tingut poques recaigudes en aquests anys.
El pas del temps té presència als seus contes. Per exemple, el títol. Potser això és una preocupació?
No, el títol, de fet, el vaig posar al final. Me’n vaig adonar quan acabava el llibre. Jo funciono per obsessions, però mentre estic obsessionat per alguna cosa, no tinc la percepció que ho estic, cosa que… Bé, no entrarem en detalls. Dels deu contes, em vaig adonar que a set d’ells el temps era present, llavors va aparèixer el títol. Un llibre de contes és com una mena d’urbanisme, has d’ordenar els carrers i aquest títol em va anar molt bé.
Entenc.
No és casual que hi surtin fets col·lectius com els Jocs Olímpics, els atemptats del 17 d’agost, la mort de Franco… Això és el pas del temps constantment. Un dia vaig encendre la televisió i van dir que a les dues serien les tres. Ja ho tenia, era perfecte, té un punt d’ironia, és absurd, però m’ho endreçava tot.
Quina altra obsessió hi ha en aquests contes?
El plaer de la narració, el plaer d’escriure.
De fet, alguns d’aquests contes són reflexions sobre el procés d’escriptura.
Sí, al llarg del temps he perdut complexes. Quan fas un ofici que t’agrada molt, és fàcil que algú s’interessi pel que fas i per com ho fas. Per exemple, a mi em passa amb la música, amb els guitarristes. Quan anava a un concert i sentia un cantant que explicava la cançó que havia d’interpretar, a mi m’agradava molt, perquè comparaves la idea que tu t’havies fet d’aquell tema amb la realitat que hi havia al darrere. Això era molt estimulant, perquè la cançó l’escoltaves d’una altra manera, perquè tenies informació nova.
Com quan un autor ens explica un text seu.
Explicar una història alhora que expliques com la fas és fantàstic. Si, a més, la història va sobre com fas la història, ja és per a nota. M’és igual si hi ha argument o no, m’interessa que el lector m’acompanyi en aquest joc d’especulacions, de fascinacions, de la seducció de la narració.
El joc funciona.
Un intenta, això sí, no caure en un narcisisme excessiu. El joc també és alternar crònica, memòries, fantasia i assaig sobre l’ofici.
Què li ha atorgat aquesta llibertat de fer el que vol en la literatura? Ha estat el talent, l’experiència, la relació amb el lector?
El talent no, la resta sí. El talent no hi té res a veure. És, més aviat, una qüestió del que tu vols comunicar al lector i de l’experiència. Més que talent hi ha l’actitud de provar-te a tu mateix. Una curiositat, a vegades temerària. El temor que no em puc permetre com a pare, com a professional o com a ciutadà, sí que me’l puc permetre com a escriptor.
Llibertat absoluta, vaja.
Tinc la percepció que en els darrers llibres, com que hi havia una gran presència de càrregues emocionals, no em permetia tanta llibertat. Em contenia. Ara no vull renunciar a ser una mica esbojarrat.
Però el talent és important…
El talent ho relaciono amb una qualitat que surt de forma natural, molt fàcil, i en el meu cas no ha estat mai així. Si hi ha hagut talent, n’he desconfiat molt. He conegut gent talentosa, i es veu que és un do natural. Jo, en canvi, soc de picar pedra, d’aplicar un mètode.
Es pot permetre certa vanitat, almenys?
Sí, i tant, és com quan un cuiner fa una truita de patates i vol veure la cara dels que la tasten. A mi m’encantaria veure la cara dels meus lectors, saber com reaccionen.
Als seus relats hi ha una gran memòria musical: hi trobem la Nova Cançó, Atahualpa Yupanqui…
Sí, i vaig eliminar com cinquanta noms. Com que són unes memòries, necessitava afegir-hi uns quants, però al final calia fer una reducció, per no semblar una erudició barata. Ho vaig deixar en els grans èxits! Els noms determinants per entendre la història que estava explicant.
Costa més escriure o eliminar textos i informació?
Jo ja ho equiparo. Quan escric ja soc conscient que hauré d’eliminar coses, i ja no pateixo. És com quan escrius periodisme i et diuen que la peça que fas ha de ser més curta. Res, retalles i llestos. Això dona ofici i humilitat. La diferència és que jo no tinc un cap que em digui on he de retallar, he de ser jo qui prengui la decisió. He de ser molt pervers per fer-ho, si alguna cosa penso que no funcionarà. Celebro molt l’eliminació com un èxit de mètode.
En un dels relats, el narrador viu una experiència transcendental conduint i vol tornar a casa per escriure un relat sobre allò que ha viscut.
Aquest és el conte que explica el títol. Té una importància estructural, és com un sumari. Tota la part anecdòtica d’aquest relat és real: m’acabaven de dir que era diabètic, em vaig fotre un bon àpat a un restaurant, feia una calor immensa i em vaig quedar adormit al volant, fins que una furgoneta em va fer despertar amb el clàxon. Vaig decidir escriure-ho, amb situacions inventades, tot donant voltes als tres segons que vaig estar adormit mentre conduïa i sobre el temps que havia de venir després, és a dir, el que podria haver perdut si hagués tingut un accident. M’acabaven de donar una oportunitat… Vaig sentir que un àngel de la guarda m’havia salvat!
Carai!
Vaig veure que el que em salvaria de tot era escriure, escriure, escriure. Escriure coses que recordo, coses que no he viscut, coses que siguin especulacions sobre el present i sobre el futur… D’això va aquest llibre.
