Una manera de concebre les relacions humanes és entenent que allò que ens uneix o que conforma la nostra identitat és un seguit d’històries que anem construint o que algú construeix sobre nosaltres. Som relats, al capdavall, que anem alimentant, canviant o abandonant. En moments de crisi aquestes narratives humanes es poden confondre, ens podem allunyar de la realitat i endinsar-nos en les ficcions, algunes més dramàtiques i d’altres més constructives, potser per desorientació o com a forma de supervivència. Podem arribar al punt de no saber què és real i què és inventat. Aquesta podria ser una explicació del que llegim a La torna, de l’escocesa Ali Smith (1962), una mena de coda al seu «Quartet estacional» (Tardor, Hivern, Primavera, Estiu).
La novel·la (publicada en català per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina i en castellà per Nórdica amb traducció de Magdalena Palmer) ens situa en els darrers moments de la pandèmia i després del Brexit. La protagonista és Sandy Gray, una artista que converteix poemes de grans autors en pintures, superposant les paraules de cada poema sobre el llenç en colors diversos. Així, el que al final resulta és intel·ligible, només una representació cromàtica del text. Sandy no travessa el seu millor moment, ni creatiu ni personal, el seu pare -un home ja gran- està ingressat en un hospital per problemes cardíacs i la protagonista només el pot visitar ajustant-se a les imposicions de les mesures contra la pandèmia.
D’aquesta manera, Sandy pateix contagiar-se del virus i transmetre’l al seu pare. Així i tot, des de l’hospital ja l’avisen que el seu pare no es recuperarà. Mentrestant, ella li cuida la gossa. Si la pandèmia ens va fer viures realitats inesperades i configurar relats que abans ens semblaven impensables, el que li passa a Sandy a continuació sembla versemblant en un món que ha perdut el nord. Un dia rep la trucada d’una antiga companya d’universitat, Martina Pelf. En el passat ni tan sols eren amigues, només van tenir alguna conversa puntual. Pelf li explica una història estranya: quan viatjava custodiant una obra d’art del museu on treballa, va ser retinguda en una saleta de control de fronteres d’un aeroport sense rebre gaires explicacions.
Ali Smith.
Allà va sentir una veu que li demanava escollir entre ploma o flama. Tot i que va intentar saber més detalls sobre el missatge o la persona que li va enviar, li és impossible, així que ha decidit trucar a la Sandy, qui sempre havia demostrat molta destresa a l’hora d’interpretar textos i paraules. Aquest fet trastoca la vida de la protagonista, no només perquè no li veu el sentit a la trucada, sinó perquè a partir de llavors, s’esdevenen un seguit de situacions rocambolesques. Per exemple, les filles de Martina, bessones, apareixeran un dia a la porta de casa seva per demanar-li que s’allunyi de la seva mare. Una visita, aquesta, que serà la primera de moltes altres.
Des d’aquest moment, la novel·la ens porta per diverses escenes que resultarien inversemblants en un món racional i lògic, però que encaixen a la perfecció en l’univers caricaturesc, burlesc, que Ali Smith crea, una hipèrbole de la societat delirant en què vivim, la del Brexit, la pandèmia, les guerres i la crisi climàtica. En aquest relat es creua una altra història, la d’una nena que en una altra època demostra la seva destresa en l’ofici de ferrera, capaç de crear autèntiques joies amb el ferro (com l’obra d’art que custodiava Martina Pelf) i que intenta sobreviure a les agressions que pateix, essencialment a mans dels homes.
L’interessantíssim joc literari que proposa Ali Smith a La torna és complex, però no és difícil la seva lectura. L’autora escocesa proposa un engranatge que ens fa dubtar què és real i què no, ens submergeix en una mena de somni. ¿Podria ser que ni tan sols Martina Pelf existeixi i que tot formi part de la ment, trastornada o no, de la Sandy? ¿L’angoixa que pateix la protagonista li ha fet perdre el cap o recorre a la ficció de forma plenament conscient, perquè la imaginació és sanadora? ¿Són aquestes històries un crit d’alerta sobre les urgències d’una societat que es va trencant, com ho són, de fet, les novel·les d’Ali Smith?
La literatura de l’escriptora escocesa és d’alta volada, inconformista, no se sotmet a normes textuals ni a formes narratives tradicionals, reivindica d’alguna manera que reclamar la llibertat de l’individu comença per deslliurar-se de cadenes a l’hora d’escriure. La complexitat de les seves estructures, doncs, rau en el fet que demana al lector sortir de la seva zona de confort, trencar amb esquemes preconcebuts, que és la manera d’activar el nostre pensament crític. I aquest pensament crític és, al capdavall, el que ens pot fer canviar la nostra mirada sobre un món que necessitem transformar.
