Sembla que ha de ser un tòpic dir que llegint els clàssics de la literatura moltes vegades entens millor la societat actual, que és una manera de dir, suposo, que els clàssics no moren mai o que mai passen de moda. He llegit La Regenta, la meravellosa obra de Leopoldo Alas Clarín, i una de les coses que més m’ha sorprès és justament que m’ha ajudat a relativitzar aspectes de la nostra societat. Penso que la idea de Vetusta, la fictícia ciutat de la novel·la (tot i que ja sabem que fa referència a Oviedo) podria ser una metàfora del que vivim en l’actualitat.
Qui més qui menys ha participat en algun moment en alguna conversa sobre com és de difícil establir relacions de parella sanes, fidels, que durin, que suposin un compromís de futur. I moltes vegades acabem per concloure que amb tot això de les aplicacions per lligar, com Tinder, és difícil confiar en un amor romàntic, sòlid i de llarg recorregut. Però a finals del segle XIX no hi havia aplicacions per lligar i mare de déu com se les gastaven els personatges de La Regenta i com s’oblidaven de la moral quan els convenia!
Poca broma, la llista de personatges és llarga i la tensió sexual entre ells flueix que dona gust. Ni l’exemplar Ana Ozores, devota i esposa abnegada d’un senyor a qui percep més com un pare que com un marit, queda lliure de pecat. No és estrany, Víctor Quintanar, el seu home, és força més gran que ella, dormen separats, perquè ell matina molt cada dia per anar a caçar, i el llit d’Ozores està més fred que un llarg hivern.
Leopoldo Alas Clarin..
Víctor i Ana es van casar perquè així ho van disposar les tietes d’ella, quan Ozores era molt joveneta. De fet, Ana va accedir-hi com un mal menor i perquè, al capdavall, Quintanar era un home de bona posició social. Però entre el que se sentia obligada a fer i el que li demanava el cos hi havia un abisme. I a Ana el cos li demanava el president del casino de Vetusta, Álvaro Messía, molt més atractiu i viu que Quintanar. I com que els amors no satisfets es poden enquistar si no hi ha res que els esborri, a Ana la pulsió per Messía li torna quan més desesperada se sent, perquè amb el seu marit ni sexe ni maternitat ni res.
Tot plegat en una societat on els cercles benestant estan molt satisfets d’haver-se conegut, fan veure que tot els va bé, però són ànimes corruptes i pobres d’esperit. Fan bandera de la seva moral, però per darrere alimenten els petits conflictes entre persones per entretenir-se, així que el possible romanç entre Ana -la respectable i modèlica Ana- i el galant Messía és una irresistible oportunitat de donar una mica de vida a l’ensopida rutina de Vetusta. I ho faran, fins i tot les amigues més properes d’Ana entraran en aquest joc macabre.
Messía no dubtarà a manipular el seu amic Víctor Quintanar per aconseguir enllitar-se amb la seva dona, i aquest, com que viu en el seu món de pardals, no veu que estan jugant amb el seu honor. Per acabar-ho d’adobar, un dels religiosos amb més poder de Vetusta, el provisor Fermín de Pas -que no veu la necessitat de guardar el vot de castedat- ha posat també la mirada sobre la seva feligresa Ana Ozores. Aquesta, com que no sap cap a on tirar per l’avorriment que li transmet la vida a Vetusta, la frustració que el seu marit li provoca i la tensió sexual no resolta amb Messía, creu que abraçar la religió pot ser un consol. I aquí és on Fermín de Pas es troba amb els braços oberts.
Imatge de l’edició de Cátedra.
D’aquesta manera, entre De Pas i Messía sorgeix una rivalitat acarnissada que també és motiu de distracció per a la resta de bons senyors i bones senyores de Vetusta. I mentre la ciutat crema per totes bandes, Quintanar continua a la seva: la caça, el teatre, els seus invents. A La Regenta es passa de ser respectat a ser condemnat, i a l’inrevés, de manera molt ràpida. De la victòria a la derrota i de la derrota a la victòria. No cal que res canviï, només que la societat així ho percebi. A Vetusta avui ets a dalt i demà a baix, tot depèn de si trepitges o et deixes trepitjar. Com llegim a la novel·la, «sí, la tristeza era universal; todo el mundo era podredumbre; el ser humano lo más podrido de todo.»
Així que quan un llegeix La Regenta, s’adona que no estem tan malament en l’actualitat o que, almenys, no estem tan malament com en la societat de Vetusta. Ara trobar una parella sana sembla difícil, els mitjans publiquen articles sobre aquestes dificultats, i moltes persones prefereixen quedar-se solteres. La diferència entre ara i l’època que descriu Alas Clarín (segle XIX) no rau en el fet que ara siguem pitjors persones o que la societat estigui més podrida, sinó que ara tenim l’oportunitat de no tenir parella si no ens convé i que ara hi ha una oferta per conèixer gent molt més a l’abast gràcies a les noves formes de socialitzar i de les aplicacions, però no tenim la moral més distreta que abans. O això penso jo!
Ana Ozores, en el segle XXI, segurament no hauria aguantat gaire Víctor Quintanar. Potser estaria encantada de descarregar-se Tinder i engegar el seu marit o deixar-se seduir, sense miraments, per un Álvaro Messía que sortiria molt bé a les fotos d’Instagram. Mentrestant, Fermín de Pas, que va fer-se mossèn per pressió de la seva mare, pensant que així seria ric, hauria escollit una altra carrera, potser la de polític. I ja veuríem llavors si Messía seria el més guapo de tots dos. Sap greu que Ana Ozores no hagi tingut més oportunitats de ser feliç, avui tenim psicòlegs i YouTubers que ens recorden que el més important som nosaltres mateixos i que si alguna cosa no ens convé, val la pena plegar veles i buscar altres mars. Llarga vida a Ana Ozores, és de les nostres!
