Marta Planes. Lleida / @martaplanes
L’última carta de Companys (Columna) parteix d’un argument universal que la literatura, el cinema i la televisió han tractat recurrentment, els viatges en el temps, i l’adapta a la realitat catalana. La Generalitat, en mans d’una ambiciosa vicepresidenta, ha aconseguit desenvolupar la tecnologia necessària per viatjar en el temps i l’objectiu de la primera expedició és la matinada del 15 d’octubre del 1940. Lluís Companys passa la seva última nit en una cel·la de Montjuic quan se li presenta el mosso d’esquadra Martí Llaneras i se l’emporta sà i estalvi al 2015, el present en què se situa la trama. Però darrere de l’innegable valor simbòlic de l’alliberament del president màrtir hi ha un motiu ocult que només la vicepresidenta Mar Ballesta coneix. Aquest és el punt de partida d’una novel·la que barreja ciència-ficció, aventures, intriga i humor.
Els moments més hilarants resulten del fet de situar una figura política del passat en la vida pública actual. Els discursos amb què un Companys abrandat encenia les masses als anys trenta, al 2015 resulten grotescos i paraules com cabdill, raça i soldat totalment fora de lloc. El panorama polític del segle XXI, en què «això de les esquerres i les dretes s’ha complicat molt» exigeix un «to més lleuger», com el que li aconsellen a Companys en posteriors discursos. El president entoma els canvis amb rapidesa, conscient que viu «de propina». El seu guia per la Barcelona del 2015 és un altre personatge desconeixedor del llenguatge políticament correcte, el mosso Martí Llaneras, amb qui Companys manté els diàlegs més divertits, amb rèpliques iròniques i ràpides. També cal dir, però, que hi ha altres diàlegs que per la mínima informació que aporten són, al meu entendre, massa llargs.
La desubicació del president, però, també provoca moments amargs com quan s’emociona en recordar el seu fill i el seu germà Camil. L’ocurrent i divertit Companys també deixa alguns comentaris revestits de desencís: «Tothom mira la tele, tothom va en cotxe. I esquien! Així no hi ha manera de propagar uns ideals de justícia, igualtat, i fraternitat!». Des del punt de vista lingüístic, és remarcable la cura de l’autor, Toni Soler, en recrear el català dels anys trenta, tant el vocabulari («pirrar, astorat, absenta, bufona, gata maula…») com la manera d’expressar-se, molt més formal i acurada que el llenguatge actual, directe i en ocasions fred. L’autor demostra que té un gran ventall de recursos humorístics, des del més groller, que tot i que escandalitza a algunes persones, sempre fa riure, a d’altres de més elaborats.
Però quan Soler deixa de banda la trama de l’adaptació de Companys a la seva nova realitat i enceta la de la recerca del pou de glaç, on hi podria haver l’or de la República, la novel·la perd força. Això demostra que, al meu entendre, l’autèntica troballa de la novel·la, el pal que la sosté, és la figura de Companys, un personatge amb una trajectòria vital molt interessant, que dona molt de joc en explicar la seva vida. La resta de personatges, llevat del mosso Llaneras i l’ambiciosa Ballesta, resten més desdibuixats i tenen poc interès. L’estructura de la novel·la grinyola perquè fa la impressió que hi hagi dues històries enganxades: primer, el rescat i aterratge de Companys i després, la recerca del pou de glaç. Entremig, el ritme decau durant les diverses pàgines en què el gag del xoc entre la mentalitat de Companys i la del segle XXI es repeteix excessivament (en la seva presentació pública, a la roda de premsa amb els mitjans, a la televisió…).
Un altre problema de L’última carta de Companys és que l’autor hi intercala fragments explicatius del context històric, molt didàctics i interessants, necessaris fins i tot si algú no coneix la figura de Companys i la Catalunya dels anys trenta, però que trenquen el ritme de la narració i donen la sensació que de la barreja d’humor, història i ciència-ficció no n’ha sortit una unitat d’estil. La novel·la torna a guanyar força en plantejar el final, on el lector es queda amb el regust amarg dels danys col·laterals que suposa canviar el passat i de si és lícit modificar els grans esdeveniments de la història fins i tot si és en detriment de la vida d’altres persones.
