Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Léo Malet és un dels autors clàssics de la novel·la negra francesa, encara que a Espanya les seves obres arriben amb comptagotes. Fa més de vint anys Plaza&Janés va publicar alguns dels seus títols, però actualment només es poden trobar en llibreries de segona mà. Malet perseguia un ambiciós projecte que va titular Els nous misteris de París. Es tractava de vint novel·les que reflectissin l’ambient de cadascun dels districtes de la capital francesa. No obstant això, es va quedar a unes poques entregues de culminar el seu desig. Calle de la Estación, 120 és una d’aquelles obres i és també la primera en què apareix el detectiu Nestor Burna.
En aquesta primera aventura, Burna es troba retingut en un camp de concentració, mentre França està sent envaïda pel nazisme. Allà coneix un pres que, en morir, li esmenta el número 120 del carrer de l’Estació de París. Burna no li dona massa importància fins que al tornar a casa, a l’estació de Lió, un antic col·laborador de la seva agència de detectius és tirotejat davant els seus ulls. Abans de caure mort, el seu col·lega li revela la mateixa direcció. Sorprès, Burna comença a investigar per esbrinar quina relació hi ha entre les dues persones que l’han parlat d’aquest carrer i, sobretot, saber si l’assassinat del seu amic té alguna cosa a veure amb el carrer de l’Estació, 120.
Aquesta novel·la té una part bona i una altra que per a mi falla. La bona és l’excel·lent recreació que fa de la París ocupada, una ciutat en què els seus habitants havien de respondre a una infinitat de preguntes abans d’iniciar qualsevol moviment o on necessitaven un salconduit per transitar amb certa llibertat a determinades hores o per segons quines zones. Si tenim en compte que la novel·la negra, a més de crear una trama de suspens, serveix en molts casos per fer un retrat de la societat, llavors podem dir que Calle de la Estación, 120 (Libros del Asteroide amb traducció de Luisa Feliu) compleix amb aquesta comesa. No obstant això, i aquí ve la part que falla, no estem davant d’una novel·la negra ben resolta.
M’explico: va dir una vegada l’autor Ian Rankin que si en la literatura és més important la versemblança que la veritat, en la novel·la negra ho és encara més. El problema de Calle de la Estación, 120 és que aquest detectiu lliga caps tan a la lleugera, que ràpidament la versemblança se’n va en orris. Cada sospita que té Burna resulta ser el camí correcte i qualsevol pista es torna determinant. Potser per ser la primera novel·la negra de Malet, no veig gaires habilitats en el gènere, perquè la forma que té de donar girs en la trama és poc honesta amb el lector: no sabem exactament per què arriba a determinades conclusions i no possibilita que siguem part activa de la lectura (simplement llegim a l’espera que els fets se succeeixin). Potser en les següents novel·les protagonitzades per Burna, Malet demostrés ser un mestre del gènere negre, però amb Calle de la Estación, 120 encara estava a mig camí.
