Les frustracions que tots tenim

A 'El tiempo mientras tanto', de Carmen Amoraga, diversos personatges estan en crisi per la mort d'algú proper
El tiempo mientras tanto

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


L’autora valenciana Carmen Amoraga, finalista del Premi Planeta, ha apostat amb El tiempo mientras tanto per una novel·la intimista (adjectiu que sempre em posa en alerta quan de premis literaris va la cosa) sobre un grup de persones que esperen, abatuts, la mort de María José, en coma irreversible després de patir un accident. Al costat del llit esperen el seu pare Paco, la seva mare Pilar i la seva amiga Marga, entre d’altres coneguts. És precisament el fet de saber que la vida pot escapar-se en qualsevol moment el que detona les veritables frustracions de cadascun dels personatges: el que han viscut (el que són) enfront del que ja no podran viure (ni ser). D’aquesta manera, s’estableix una doble línia, diguem, psicològica i dramàtica: la de no poder fer res per evitar que María José es mori i la de saber que ells, en realitat, fa temps que van començar a estar una mica morts per dins.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que Carmen Amoraga no és una simple actriu secundària en aquest premi Planeta guanyat per Eduardo Mendoza: El tiempo mientras tanto és una novel·la brillant, brutal i aclaparadora. Brillant perquè una vegada més Amoraga atorga una intel·ligència a la seva escriptura que no dona treva al lector: et manté en suspens com si d’un thriller es tractés tot i que està parlant de sentiments universals, tan sabuts per tots, però alhora tan difícils de reconèixer. Brutal, perquè realment et sacseja (sona a tòpic però no ho és) com si fos una teràpia de reconeixement dels límits i les debilitats de l’ésser humà. I aclaparadora perquè l’autora aconsegueix un fet molt difícil: que ens sentim implicats amb cada personatge i les seves corresponents preocupacions, de manera que fem nostres les seves angoixes.

A tot això cal sumar un estil narratiu amb una personalitat que sedueix des de la primera pàgina, gràcies a una impecable naturalitat en els diàlegs. Es nota que darrere d’El tiempo mientras tanto hi ha un treball seriós i rigorós, la qual cosa m’alegra enormement perquè l’autora valenciana ha aconseguit el que pocs autors del cercle Planeta (aquests que un any guanyen el Nadal, un altre el Planeta i poc després el Fernando Lara) aconsegueixen: aprofitar el temps per millorar. Des d’Algo tan parecido al amor (finalista del Nadal el 2007) a El tiempo mientras tanto hi ha un abisme. Aquesta novel·la camina per si sola, dins i fora del Planeta.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES