Un crim i conflictes familiars

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Teresa Solana és una de les veus més fermes de la novel·la negra catalana des que Un crim imperfecte (Edicions 62) es convertís el 2008 en tota una revelació dintre i fora de Catalunya. Ara, amb Negres tempestes ha guanyat la tercera edició del certamen de literatura negra Crims de Tinta que convoquen conjuntament l’editorial RBA i el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya. En aquesta nova novel·la trobem dues històries que porten de cap la sotsinspectora Norma Forester: per una banda, l’assassinat d’un catedràtic d’història mentre treballava al seu despatx de la Universitat de Barcelona; per l’altra, la seva filla de divuit anys s’ha tornat massa rebel i ara és una antisistema que no dubta a fer servir la violència per intentar que el món sigui una mica més just. La Norma haurà de dedicar-se plenament a aquests dos fets intentant que els seus maldecaps en la vida personal no l’afectin en el pla professional.

A Negres tempestes se sap qui és l’assassí des de les primeres pàgines; l’autora ha preferit centrar l’atenció del lector en el mòbil d’aquest crim i en quines altres persones han estat les inductores. El problema és que quan només queden unes setanta pàgines per acabar la novel·la (d’un total d’unes 250), encara no hem tingut l’oportunitat d’esbrinar res perquè l’autora no deixa cap pista per donar peu als lector a indagar i això fa que sigui una lectura una mica feixuga. A més, la història de la filla de la Norma te gairebé més presència en la novel·la que el propi assassinat i aquesta part del llibre (en definitiva, una relació complicada entre mare i filla) no m’ha resultat gaire interessant.

Teresa Solana hauria d’haver-se centrat més en el crim perquè això és el que els lectors esperem trobar en una novel·la negra i no tant que si la filla de la sotsinspectora és okupa o no, com és la família de la Norma, quina és la seva relació amb l’exmarit o les reiterades (i massa llargues) explicacions que dona sobre la importància d’un sopar familiar que hi ha al començament del llibre. Però sobretot hauria d’haver permès que els lectors poguéssim participar de la investigació fent-nos possible lligar fils sense que, de sobte, tot quedi solucionat molt ràpidament en les últimes pàgines. Falla el ritme i l’equilibri de la novel·la. I un toc d’atenció a l’editorial La Magrana: qualsevol persona pot cometre errades ortogràfiques perquè tots som humans, però que en la segona edició, a la pàgina 142, encara hi hagi la paraula «lababo» en lloc de «lavabo» i que els signes d’interrogació i exclamació apareguin a vegades només tancant (?!) i altres obrint i tancant (¡! – ¿?) fa lleig…