Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Quedo amb Carmen Amoraga al bar de l’Hotel Casa Fuster de Barcelona, on ha començat la promoció d’El tiempo mientras tanto, novel·la amb la qual ha quedat finalista del premi Planeta. L’escriptora valenciana demana una Coca-Cola light i comença a parlar de les seves inquietuds d’una manera molt propera. La seva naturalitat, aquesta que mostra en les seves novel·les, fa d’ella una persona accessible, poc donada als artificis. Després de ser finalista del Nadal el 2007 amb Algo tan parecido al amor, ara presenta una història que gira al voltant de diferents personatges que es plantegen si han tingut la vida que desitjaven mentre veuen com lentament la jove María José, en coma irreversible per un accident de cotxe, s’està morint.
Fa uns anys va dir que es va presentar al Nadal amb l’esperança que algú llegís la seva novel·la, fes un bon informe i la pogués publicar després del premi, però va aconseguir ser finalista. Suposo que al Planeta s’ha presentat amb més seguretat…
Sí, aquest cop anava més segura i confiava arribar a les deu obres finalistes, perquè aquesta és una novel·la que m’agrada molt. Suposo que escrivim el que ens agrada llegir i si jo no fos l’autora d’aquesta novel·la, sé que m’agradaria, sense ser presumptuosa. De totes maneres, no esperava arribar tan lluny.
Sap si Eduardo Mendoza, guanyador del Planeta, ja s’ha llegit la seva novel·la?
Sí i és quelcom que li preocupava. Tenia por que no li agradés el meu llibre perquè ens esperaven uns quants dies junts de promoció i li feia cosa estar tant de temps amb una escriptora la novel·la de la qual no li havia agradat. Però la va llegir, li va agradar i em va deixar un missatge al contestador, tan llarg que va esgotar el temps de gravació i després vaig haver de trucar-lo. La veritat és que es va prendre molt seriosament el d’instruir-me literàriament. Em dona molts consells i ara puc dir que Eduardo Mendoza és el meu mestre.
Deia Mendoza en una entrevista fa poc que el Planeta no s’encarrega, però es suggereix. ¿A vostè la van suggerir?
No, jo vaig acabar d’escriure la meva novel·la quan quedava poc perquè es tanqués el termini del premi, així que vaig parlar amb la meva editorial, Destino, i vaig preguntar si els importava que provés amb el Planeta i em van dir que endavant. El termini acabava el dia 15 i jo la vaig enviar-la el 14, encara que, això sí, amb pseudònim, no fos cas que no guanyés!
A Algo tan parecido al amor, la novel·la amb la qual va ser finalista del Nadal, els personatges s’assemblaven bastant, però en aquest cas cada història, tot i tractant un tema semblant, és molt diferent una de l’altra.
Sí, és veritat que en la meva novel·la anterior els personatges eren força semblants, però suposo que era per una qüestió d’observació del meu entorn i potser no em vaig adonar que en la literatura això s’acusava. Encara que l’observació sigui la vida, la literatura no ha de reflectir necessàriament aquesta vida. Espero haver après de l’error…
¿Se sent més implicada personalment amb aquesta novel·la que amb les seves anteriors?
No, personalment estava més implicada amb Algo tan parecido al amor, perquè en aquell moment, al meu voltant, era rara la relació que no fos de tres persones, però emocionalment estic més implicada amb El tiempo mientras tanto. Aquesta novel·la m’ha servit per replantejar la relació amb els meus pares, que era molt bona, però els he pogut veure com a persones i no només com a pares, i el mateix m’ha passat amb la meva filla: espero que, amb aquest llibre, ella pugui veure’m en el futur com a persona i es plantegi les coses que jo em plantejo ara.
Al capdavall, l’important en aquesta novel·la és la reflexió que cada un dels personatges fa amb si mateix…
És clar. A través del que li passa a María José, els altres personatges comencen un diàleg amb ells mateixos i és quan s’adonen dels errors que han comès, als quals ells mateixos s’han encaminat. A partir d’aquí és quan cadascú s’adonarà del que ha encertat en la seva vida, del que ha fallat o del que podria haver canviat.
Tinc entès que per escriure la novel·la, va entrar vostè en algun hospital per observar.
Sí, vaig anar per veure el que passava realment en un hospital i aquí t’adones de moltes coses: per exemple, veus aquells que han patit un accident i estan aprenent a viure d’una altra manera, però també veus els que hi van a morir i se senten contents de saber que encara segueixen vius. Hi va haver un moment, en marxar de l’hospital, que tenia a un costat la porta que donava al jardí i a l’altre la del mortuori. Aquí vaig reflexionar molt i en la novel·la apareix aquesta situació.
¿No tem que algú busqui semblances amb Hable con ella, la pel·lícula d’Almodóvar?
Per aquesta raó he decidit citar directament la pel·lícula en la novel·la, per evitar comparacions, perquè El tiempo mientras tanto no tracta sobre una noia en coma, sinó sobre els personatges que estan al seu voltant. María José és l’excusa. I, per descomptat, no m’he inspirat en Hable con ella, però per si de cas algú ho pensava, vaig preferir citar-la!
A Algo tan parecido al amor els seus personatges femenins utilitzaven molt l’expressió «no sóc tan filla de puta com per …», però a El tiempo mientras tanto han passat a dir «sóc la filla de la gran puta que.»
La veritat no sé per què m’ha sortit així. L’expressió aquesta de «no sóc tan filla de puta com per …» la sentia molt fa temps al meu barri, fins i tot jo mateixa la deia, quan era al costat de les amants. Vaja, que no per estar en aquest vèrtex del triangle calia ser-ho…
Tant en aquesta novel·la com en l’anterior, hi ha una contraposició entre diferents generacions: d’una banda, la de les persones ja grans que aguanten més les xacres del matrimoni i, d’altra, la d’aquells que se separen o divorcien més fàcilment…
Massa fàcilment!
Llavors com veu el futur de la generació de la seva filla?
M’agradaria que hi hagués un equilibri entre la generació de la meva mare, que aguantaven l’inaguantable, i la generació meva, on a la mínima cadascú va pel seu costat. Suposo que les persones de la meva edat creiem en els prínceps blaus i sembla que quan el príncep destenyeix una mica, ja l’hem de apartar, i no hauria de ser així. Espero que la generació de la meva filla no cometi aquest error, jo crec en les segones oportunitats i crec que dels errors s’aprèn i ens ajuden a créixer com a persones.
Per què encara s’estila això de posar etiquetes de literatura per a dones?
Jo m’enfado molt quan em diuen això. Mendoza em va dir que aquesta novel·la només podria haver estat escrita per una dona, però això no vol dir que estigui escrita només per a dones. O és que un alemany només escriu per a alemanys? Els encasellaments no són bons, però això sempre és cosa dels lectors. Són ells els qui ens posen en un lloc o un altre, encara que després passen coses estranyes, com que en una llibreria d’Alcoi una dona preguntés que si al comprar-se la novel·la, li regalaven la cafetera de la portada!
Finalista del Nadal, finalista el Planeta… ¿A per quin premi va ara?
El primer és que ara tinc la responsabilitat amb mi mateixa de centrar-me més en la literatura i de no deixar tant marge a l’atzar. La carrera d’un escriptor és a llarg termini i cal demostrar-la novel·la a novel·la, perquè tot i que aquest és el meu cinquè llibre, per a molts lectors serà el primer i cal pensar en ells també.
