El fracàs de l’amor

Paricia Tena. Barcelona

Sebastián té quaranta anys, és traductor de Blake i està passant un mal moment: no té cap al·licient per viure, però tampoc té forces per suïcidar-se. Una nit es dirigeix ​​cap a una festa a l’ambaixada de Suïssa a la qual no té ganes d’assistir. Allà l’espera Mónica, una dona fantàstica a la qual desitja estimar. Tot i posar obstinació i ganes per mantenir viva aquesta nova relació, el record de la seva exdona segueix massa present en la seva vida. Però una fèmina com Mónica no pot romandre sola molt de temps en una festa sense que algú la tregui a ballar. I aquí apareix Christian, un atractiu suís que demana permís a Sebastián per ballar amb aquesta magnífica dona que, tot i anar acompanyada, se sent més sola que ningú. Aquest jove despertarà un profund interès en Sebastián, ja que els ulls vius del suís són els que li agradaria tenir a ell. Aquesta festa en la qual se sent marcià, serà el lloc idoni perquè el protagonista comenci a divagar sobre el sentiment més universal del món: l’amor.

El títol que ha escollit Ray Loriga per a la seva nova novel·la, Ya sólo habla de amor (Alfaguara), és apropiat i sincer. Ja que, sense cap engany, ens revela que es tracta d’una història en la qual es parla molt, però on pràcticament no hi passa res. El fil argumental és una mena de patchwork compost bàsicament per records, reflexions i sentiments. El protagonista també és un personatge estàtic: no sap estimar però no obstant això anhela morir d’amor. La seva solitud forçada contrasta amb l’espai on es desenvolupa tota l’acció: en un lloc en el qual tothom balla i interactua, ell roman quiet i se sent fora de lloc.

El narrador omniscient ens explica molts detalls sobre Sebastián, tants que un té la sensació de conèixer-lo de tota la vida. I aquest és potser el handicap més gran de l’obra. Tot i que sempre resulta agradable sentir propers als personatges i oblidar-nos que només viuen en el paper, considero innecessari dedicar tres quartes parts de l’obra a detallar la seva personalitat quan, ja en les primeres pàgines, ha quedat clar el seu perfil. Aquesta reiteració només fa créixer el ritme pausat i repetitiu de l’obra, provocant una inevitable sensació de déjà vu.

No es pot negar que Ray Loriga escriu bé: la seva prosa és interessant i les seves metàfores gairebé sempre encertades, però jo esperava més d’aquest llibre. És una obra bastant lenta i monòtona. Val que el títol ja ens anuncia que només parlarà d’amor, però podria haver-se fet amb més varietat. Almenys el narrador ens ofereix una mica d’esperança quan diu que Sebastián «se sabe muerto ahora, pero no muerto para siempre». Llàstima que el lector, que arriba a conèixer molt bé al personatge, es quedi amb les ganes de comprovar el futur canvi.