No hi ha cap dubte que Kilian Jornet és un dels esportistes catalans més rellevants i té tots els números per convertir-se en tota una llegenda, si no ho és ja. A hores d’ara no cal presentar aquesta bèstia de l’esport perquè qui més qui menys ja el coneix. Va créixer en un refugi de muntanya als Pirineus, on els seus pares eren els guardes. La seva infància, per tant, la va passar muntanya amunt i muntanya avall. En l’actualitat Jornet passa la meitat de l’any corrent i l’altra meitat esquiant, s’entrena, competeix i bàsicament guanya i bat les millors marques.
Ell és una persona més aviat discreta, no se sent còmode amb la popularitat, però per sort per als seus seguidors, Jornet va decidir acceptar la proposta d’escriure un llibre on explica una mica les seves gestes. Es tracta de Córrer o morir (Ara Llibres/Now Books), un volum breu que serveix per conèixer millor la persona que hi ha darrere de l’esportista. Tenia molta curiositat per llegir-lo, saber de manera més propera com és aquesta figura en el seu dia a dia, com prepara les seves proves, com s’enfronta a les llargues distàncies, quan i com pateix, com paeix les victòries i les derrotes, però malauradament crec que esperava massa d’aquest llibre.
En aquestes pàgines trobem, més aviat, un diari d’unes quantes curses, amb algunes anècdotes personals, però no gaire més. Potser alguns lectors han tingut prou amb el que Jornet ofereix aquí, però a mi se m’ha fet força repetitiu tot plegat i el que explica sobre la seva vida fora de les competicions tampoc m’ha resultat gaire interessant. Suposo que esperava que Jornet expliqués amb més profunditat la seva relació amb la muntanya, la seva manera de viure-la i entendre-la, que em contagiés la seva passió per l’esport que practica, que em mostrés el seu costat més humà.
Potser, però, per la seva discreció o perquè ell mateix no és conscient del tot de l’interès que desperta en la gent, Jornet no aprofundeix prou en tot això. La lectura, de fet, se m’ha acabat fent una mica pesada, perquè aquest diari de curses és bastant rutinari. Per Internet circulen algunes entrevistes que li han fet, com la d’Albert Om, també algun documental, i allà és on podem trobar un Kilian Jorrnet més autèntic. En aquest llibre no l’he acabat de trobar.
