Un debut talentós

Sebastià Bennasar / @SBennassar

Jordi Nopca ens ofereix a la seva novel·la de debut, El talent (LaBreu), una obra molt interessant on dos joves editors de vint-i-cinc anys acaben de trobar (i robar) la panacea universal: un detector de talent literari. Amb aquest aparell marxen a Lisboa per descobrir els autors amb els quals nodrir el catàleg d’Edicions del Cocodril. Evidentment, seran perseguits per altres editors que volen tenir el mateix aparell per fer-se rics ells mateixos (i sobretot per evitar que se’n facin els altres). Fins aquí la història senzilla que ens demostra una vegada més que la gent de la cultura som així de ximples: sempre ens barallam per les engrunes.

Però al darrera d’aquesta història amb un punt naif, Nopca ha construït un brillant artefacte narratiu que suposa una alenada d’aire fresc i un atreviment notable. I és que l’escriptor –habitualment encarregat de lidiar amb les notícies llibresques del diari Ara– ha decidit que la fantasia és una vàlvula d’escapament molt notable i ha decidit pervertir els gèneres en un joc que oscil·la entre la ciència ficció, la novel·la negra, les expressions de la novel·la gràfica i el porno japonès (aquell on els sexes sempre estan difuminats, qui sap si en una reminiscència del Canal Plus sense descodificador).

Amb tot això i amb els homenatges a la literatura –que cadascú identificarà segons els seus propis arxius textuals- basteix una trama que no deixa de ser una road-movie surrealista amb dolents molt dolents i amb uns personatges construïts a força de diàlegs secs (la Júlia) i inacabables palles mentals (el Marco), la mescla explosiva dels quals –com totes les grans duples de la literatura- funciona a la perfecció.

Així, el passeig per la Lisboa surrealista (amb alguna petita errada de localització) fa entroncar Nopca amb els escriptors catalans que han emprat aquesta ciutat per a les seves obres –des de Josep Pla fins a Jaume Benavente- i el fa reivindicar la figura de Pessoa; mentre que els accidents aeris –boníssima l’escena de l’avió, que reclama una nova entrega de Aterra com puguis– els deixaran a aquesta Catalunya Nord que sembla xic però que és provincianament francesa. I després hi ha la grisor del que Nopca anomena Balzaclona, la gran ciutat grisa i absolutament mancada de talent i imaginació.

Però la novel·la de Nopca va molt més enllà. L’autor critica amb ferotgia el panorama editorial actual, farcit de mediocritat, es carrega bona part de la postmodernitat (d’aquí el seu pastitx amb els gèneres literaris) i fa una aposta ferma i decidida per la literatura de qualitat que hauria d’inquietar molt tots aquests llicenciats en econòmiques reconvertits en editors que ja va destrossar Vila-Matas a El mal de Montano, però que segurament no llegiran el llibre (perquè sovint no llegeixen ni els que editen). Sigui com sigui, Nopca ha bastit un molt bon debut (posats a buscar-li algun defecte en algun moment la història podria haver estat escurçada sense que es perdés res essencial) que és un joc molt talentós amb la bona literatura.