Fran Gisbert, escriptor de novel·les, es troba lluny de casa en una remota localitat de la Patagònia, El Calafate. El seu vol a Buenos Aires, escala en el seu viatge de retorn a Madrid, ha estat cancel·lat i s’ha vist obligat a allotjar-se un parell de dies en un solitari hotel. El contratemps, inicialment enutjós, el portarà a conèixer, d’aquella manera que només és possible quan es comparteixen circumstàncies adverses, a un grup de turistes de nacionalitats diverses, tots ells damnificats per les cancel·lacions dels seus vols.
La relació que establirà amb una noia argentina, la Sonia, li permetrà obrir el seu cor als records de la vida passada en parella, finalitzada recentment i per la qual encara es dol. El ressentiment, l’ira, la culpa o el més absolut abatiment, al que sembla contribuir el paisatge desolat de l’hivern patagònic, anirà mica en mica donant pas a la comprensió, l’acceptació del dolor i el perdó.
L’atzar, o qui sap si no el destí, porta la seva ànima ferida a aquelles remotes terres. El nostre esgarrat i capficat protagonista ara dialoga amb si mateix, en la solitud del seu dolor, ara comparteix l’espera amb d’altres clients de l’hotel, com la Sonia, que l’ajudarà a posar ordre i entendre el viscut amb la seva parella, en una molt divertida versió del divan del psicoanàlisi entre copes, rialles i flirtejos. I així la història avança, entre converses aparentment intrascendents, silencis més reveladors que les paraules i la complicitat amb una persona amb la que estableix una sincera connexió, discorrent d’una manera natural i calmosa cap a la seva conclusió. Un final o més aviat un nou principi.
En una entrevista recent, Paco Roca narrava com va decantar-se per la novel·la gràfica, el que a dia d’avui és el seu hàbitat natural com escriptor. A l’inici de la seva carrera professional va poder treballar per al mercat francobelga del còmic, així com pel nord-americà de superherois, però l’èxit de la seva primera novel·la gràfica, Arrugues (2007), el va decidir a dedicar-se a la creació d’obres personals, històries autoconclusives i destinades a un públic més adult, en la línia d’autors admirats com en Jaime Hernández, autor de Locas (1982).
Roca té el do poc habitual de connectar amb facilitat amb el lector, fins i tot el que no acostuma a llegir còmic. Les seves històries, ancorades en la realitat del nostre país, ens remouen ja que des d’allò més íntim toquen temes universals. Els seus treballs comparteixen un tema central que els hi dona coherència interna i vincula tots els seus còmics, la importància de la memòria, tant la col·lectiva i històrica d’El invierno del dibujante (2010), Los surcos del azar (2013) o L’abisme de l’oblit (2023) com la personal de La casa (2015), Regreso al Edén (2020) o l’obra que estem ressenyant, l’argument de la qual entronca en especial amb el de La casa, pel que té de mirada comprensiva i sentida al món de la família.
Paco Roca situa el relat en uns pocs escenaris: la terminal de l’aeroport, l’hotel on esdevé bona part de l’acció i els voltants del mateix, paisatge a voltes desolat però sempre evocador, reflexe extern dels conflictes pels que està passant el protagonista. Segons el propi autor, un cop va tenir el guió enllestit, va traslladar-se a terres patagòniques per documentar-se, el que va dotar la història de context i hom diria un major impacte emocional fruit de la força del paisatge.
I parlem d’acció? Paco Roca, no ens cansarem de repetir-ho, és un mestre parlant d’emocions, i aquí dona una nova lliçó de com el còmic pot escapar de la convenció de mostrar persones fent coses. Les metàfores visuals enriqueixen els diàlegs i permeten al lector acompanyar els personatges, explorant el seu món interior per moments tan caòtic com el de qualsevol de nosaltres. És curiós com moltes escenes discorren amb els personatges asseguts dialogant o simplement compartint un silenci còmplice.
El mateix autor considera que el relat és romàntic i dels més personals que ha fet, una reflexió del món de les parelles, de la possibilitat o no de mantenir una parella estable. Així doncs, hi ha molt del propi Roca en el protagonista d’El viaje, però també de coneguts, familiars i amics amb els que tots ens podem sentir identificats.
El traç de Roca de línia clara, i que ens recorda a mestres com Hergé, ens permet viatjar a través dels diversos temps narratius de l’obra, on el flux de pensament alterna passat i present de manera natural sense dificultar la lectura gràcies a l’ús intel·ligent del color. El protagonista, fent ús d’una màquina del temps imaginària, en un entranyable homenatge al clàssic del cinema de ciència-ficció, La màquina del temps (1960), revisita els paisatges de la memòria compartida amb la seva exparella, la Susana, i les seves dues filles, amb les que ha començat a compartir la custòdia.
El lector hi trobarà d’altres experiments narratius que ofereixen més capes de lectura. L’ús de la pantalla del mòbil com a marc i protagonista de la vinyeta en diversos moments, metàfora de la dualitat entre comunicació i aïllament al que estem tots sotmesos, n’és un clar exemple. L’edició d’Astiberri és impecable. Destaquem la qualitat de paper i d’impressió així com el format apaïsat amb el que l’autor acostuma a treballar últimament i que s’ajusta com un guant al ritme de la història.
