Con nadie. Vida y destino del general Campins (Destino, 2026) és una novel·la de Lorenzo Silva (Madrid, 1966) basada en fets i personatges reals. En aquesta història es desenvolupa la vida de Miguel Campins, un militar que es defineix aquí com a culte, honest, íntegre i valent i que va viure la guerra del Marroc, des del barranc del Llop el 1909 fins al 1927; la dictadura de Primo de Rivera; la Segona República, amb els seus turments polítics inclosos; i l’inici de la Guerra Civil, tot això arriscant la vida a favor dels seus principis.
Campins era orfe de mare des de petit, perquè ella i el seu germà van morir de còlera, cosa que el va fer arrossegar una solitud i unes mancances que res no va aconseguir tapar, ni tan sols l’èxit o l’amor que va aconseguir. Per això va fer dels seus principis la seva bandera i els va defensar fins a la mort, literalment. Campins va ser un home pragmàtic que no es va deixar portar per les passions ni les masses, només per la seva moral, lleialtat i defensa de la seva consciència abans que la hipocresia o la submissió.
El llibre ens avisa estem davant d’una una novel·la i no davant d’un assaig d’història ni una biografia, i que, per tant, els fets, personatges i documents són reals, però construïts a partir de la ficció. Aquesta ficció comença amb un capítol introductori situat a Alhucemas el 1925, però després anirà més enrere, fins al 1911, i acabarà el 1936, acompanyant Campins per diferents llocs com el Marroc, Alacant, Madrid, Oviedo, Almeria, Melilla, Saragossa, Girona, Granada o Sevilla.
Lorenzo Silva.
La primera part de la vida de Campins és dickensiana, perquè veiem un nen sol i orfe refugiat als estudis, concentrant un valor que demostrarà en el futur i que pot procedir del fet de no tenir res a perdre. Va perdre la seva mare amb cinc anys i es casarà amb trenta-sis: més de trenta anys de soledat personal. Ja d’adult, dirigirà homes i també els perdrà. Uns homes que lluitaran contra estrangers, com a Àfrica, però també contra els seus propis conciutadans, com a la rebel·lió de Catalunya.
Mentre que a la vida espanyola i real d’aquesta època el protagonista va ser Francisco Franco, i Campins només un personatge secundari, aquí l’autor inverteix els papers perquè Campins sigui protagonista i Franco el secundari. Silva sap emprar el llenguatge i utilitza eines perquè aquest resulti més atractiu, però reconec que tot i que l’autor ho fa senzill, el meu desconeixement sobre alguns termes tècnics m’han impedit fer una lectura del tot immersiva i satisfactòria.
Gairebé tots els capítols tenen les mateixes pàgines, cosa que resulta estranya i gairebé artificial, quan en realitat la simetria i la regularitat no són o no haurien de ser la norma a la literatura. El desenllaç tampoc m’ha acabat de convèncer del tot, però s’ha de reconèixer que Lorenzo SIlva ens descobreix una vida apassionant i ens l’explica amb solvència. L’obra, a més, inclou diverses fotografies de Campins, sol o amb la família, i fins i tot una de la tomba al cementiri de San Fernando de Sevilla. També s’hi inclouen uns mapes finals que permeten contextualitzar la història més fàcilment.
