Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Abunden en l’actualitat autors i textos que intenten esbrinar o descriure quin és el problema d’Europa i de quina manera la qüestió pot afrontar-se o fins i tot solucionar-se. Europa como discurso, de Toni Ramoneda, és una perfecta introducció al que és, o vol ser, o hauria de ser la Unió Europea. Amb una claredat envejable, Ramoneda exposa quins són, al seu parer, els fonaments discursius, polítics i econòmics d’Europa i planteja amb intel·ligència els reptes als quals tots nosaltres, com a ciutadans europeus, haurem d’enfrontar.
Però això no és, al meu entendre, el que fa que aquest llibre sigui més valuós que molts altres que s’han publicat recentment. Més aviat caldria incidir en com Ramoneda, doctor en filosofia del discurs, fa un veritable exercici hermenèutic per a (re)inaugurar i (re)escriure els fonaments d’una Europa en crisi. No oblidem que l’origen del llibre és una sèrie d’entrevistes que el mateix Ramoneda va realitzar a polítics i experts en el sector sobre les múltiples crisis i realitats del Parlament Europeu. A partir de les seves paraules, i basant-se en teories ja existents d’Habermas o de Ricoeur, Ramoneda llegeix i rellegeix per comprendre què estan dient en realitat aquestes persones, quins són els discursos que habiten i quina és la imatge que ofereixen de la Comunitat Europea.
Així doncs, mitjançant un exercici tant de creació com de recreació de la realitat, a mig camí entre l’anàlisi de fets i el joc amb les hipòtesis, Ramoneda construeix un text que il·lumina i suggereix molt més del que aconseguiria amb una simple exposició de dades. Es fa càrrec, de fet, d’una tradició teòrica i crítica molt europea per, des d’aquesta perspectiva, preguntar-se com existeix el somni d’Europa i de quina manera s’està trontollant. Tal com planteja el projecte, les paraules i els comentaris són dels polítics entrevistats, però el missatge que en veritat projecten potser no sigui el seu sinó el de l’Europa a la qual volen aspirar, o a la qual representen, o potser no estigui parlant sinó un Ramoneda que utilitza als entrevistats a manera de ventríloc.
El resultat final és un text molt sucós, polèmic i necessari que no amaga el que és: un exercici acadèmic amb grans ambicions. Potser per la seva excessiva dependència d’allò acadèmic, pugui desconcertar alguns lectors. Per descomptat no hi ha aquí ni un enfocament periodístic ni narratiu, i molt menys una proposta salvadora i messiànica com la que ens ofereixen altres personalitats del sector. El que en canvi ens ofereix Ramoneda és un text purament europeu: aquell que, sense buscar respostes, decideix preguntar una i altra vegada qui som. Perquè Europa no és sinó la casa del dubte, de la incertesa; i no hauria d’haver mercat, política o dictadura que aconseguís convèncer-nos del contrari.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
