Nicola di Padova. Barcelona
Explorem el món de la narrativa japonesa parlant d’un llibre que, com La novel·la de Genji, és considerada una obra mestra de la literatura clàssica: el Makura no Sōshi de Sei Shōnagon, que va publicar en català el 2007 La Magrana amb el títol de Quadern de capçalera, traduït per Xavier Roca-Ferrer. En castellà s’han fet diverses edicions, la darrera de les quals és la d’Alianza, El libro de la almohada, una selecció i traducció de María Kodama i Jorge Luis Borges (el llibre complet es pot trobar en castellà a Adriana Hidalgo Editora, amb traducció d’Amalia Sato). Paral·lelament a les obres de narrativa anomenades monogatari (que podríem traduir de forma aproximada com a contes), es desenvolupa a partir del segle X, durant l’època Heian (794-1185 dC) una literatura diarística que rep el nom de nikki. Aquests diaris, escrits principalment en japonès per dones de l’aristocràcia (els homes escrivien principalment en xinès), registraven sovint les dates, els esdeveniments de la vida diària dels seus autors, les coses que veien i escoltaven, les seves emocions i impressions alternant prosa i poesia (waka). La producció literària femenina rep el nom de nyōbō bungaku, literalment “literatura de les dames de la cort”.
El libro de la almohada (o Quadern de capçalera), que deu el seu nom al fet que s’escrivia sovint en secret i custodiat entre els coixins, està plenament integrat en aquest gènere literari encara que, a diferència d’altres obres similars, aquesta no inclou el terme nikki («diari») en el títol. De la seva autora no en sabem gaire cosa, més enllà de què Sei Shōnagon no era el seu nom real, que era filla del governador i conegut poeta Kiyowara no Motosuke i que, nascuda al voltant de l’any 960, va ser dama de companyia de l’emperadriu Sadako (esmentada molt en aquest llibre) de l’any 993 al 1000. Poc se sap d’ella després de la mort de l’emperadriu. El fil conductor de l’obra són els esdeveniments diaris de la vida cortesana; els diversos capítols expliquen els fets i els rumors de la cort imperial, que revelen els hàbits i les convencions socials d’aquest món tan tancat i allunyat de la realitat.
L’autora observa i descriu el pas de les estacions, transcriu els poemes que ha escoltat, dedica nombrosos capítols a llistar les plantes, els ocells, els seus temples preferits, tot allò que li agrada i que no li agrada. Tot enriquit amb les seves opinions a vegades altives i divertides per als lectors d’avui. És injust comparar Sei Shōnagon a la seva contemporània Murasaki Shikibu (considerada la seva rival), que a La novel·la de Genji (Genji Monogatari) demostra una profunditat i cultura que deixa a l’ombra la frivolitat d’El libro de la almohada. Les dues escriptores i les dues obres, tot i que contemporànies, han de ser considerades i analitzades per separat. No és casualitat que la literatura de Sei Shōnagon sigui apreciada i estudiada pels acadèmics pel seu estil purament aristocràtic que ens ajuda, encara que de manera frívola, a comprendre i descobrir el món de la cort japonesa de l’època Heian.
