Nicola di Padova. Barcelona
Cada cop són més els lectors occidentals que aprecien almenys un dels llibres dels grans autors moderns i contemporanis de la literatura japonesa com Mishima, Kawabata, Tanizaki, Yoshimoto o Murakami. Pocs, però, coneixen i s’han apropat als grans clàssics literaris d’aquesta meravellosa cultura, cosa que vol dir que s’estan perdent algunes de les més belles obres mestres de la literatura universal. Iniciem amb aquest article un aprofundiment a les obres clàssiques japoneses que us recomanem recuperar per conèixer millor la cultura nipona i endinsar-vos en una realitat llunyana, a anys llum, de la nostra. No podíem iniciar aquest cicle sinó amb el títol que es considerat com la primera novel·la moderna o la primera novel·la psicològica de la literatura universal, La novel·la de Genji (Destino en català i Austral en castellà), també publicada com La historia de Genji (Editorial Atalanta), de Murasaki Shikibu. Les edicions d’Austral i Destino ha estat traduïdes per Xavier Roca-Ferrer i la d’Atalanta per Jordi Fibla, les dues de l’anglès.
Aquesta novel·la és una pedra angular de la literatura japonesa, estudiada i analitzada a les escoles com passa aquí amb títols com Don Quijote de la Mancha. Grans autors com Mishima i Tanizaki, al llarg de la seva vida, s’han delectat traduint-la del japonès antic al modern per fer-la més accessible a tot tipus de lectors. Són moltes les adaptacions que s’han fet de l’aventura de Genji, tant en cinema, com en manga i dibuixos animats. La història ens parla de Genji, un príncep imperial apartat de la línia de successió al tro per ser fill d’una concubina, que per la seva bellesa i el seu ampli talent artístic se’l coneix amb l’apel·latiu de “brillant”. La fama de Genji es deu també al seu amor per les dones i a les seves nombroses aventures amoroses, a la constant recerca d’una dama a l’altura del seu primer gran amor: l’emperadriu (i la seva madrastra) Fujitsubo, ideal de bellesa, cultura i perfecció.
L’obra abraça tres generacions seguint la vida de Genji entre amors impossibles, segrestos, experiències sobrenaturals, exilis, morts, traïcions i infinites llàgrimes. La història central del llibre és la de l’amor entre el protagonista i Murasaki, adoptada per Genji quan encara era una nena, però que s’acaba transformant en la dona perfecta i serà el gran amor de la seva vida. El testimoni passa després als seus descendents: primer Yugiri, fill de Genji i de la seva primera esposa Aoi, i successivament Kaoru i Niou, fillastre i nét respectivament del príncep brillant.
Encara que avui sigui considerada com una obra mestra de la literatura universal, és curiós pensar que això que va empènyer l’autora a escriure aquesta novel·la va ser simplement l’avorriment. Lady Shikibu (com és anomenada pels estudiosos) era una simple dama al servei de la família imperial durant l’època Heian (794-1185 d.C.), que per combatre la monotonia de la vida a la cort, escrivia i descrivia el món i els personatges que vivien l’anomenat món flotant (dit així per estar completament destacat i allunyat de la realitat externa dels pobles i el camp). Una història escrita per i per al microcosmos de la cort, amb un llenguatge força inaccessible fins i tot als propis lectors japonesos. De fet, un dels reptes més grans per als estudiosos ha sigut fer accessible un text en el qual no s’utilitzen ni tan sols els noms propis, sinó simplement els títols nobiliaris o el càrrec polític dels personatges. Pensant-ho detingudament, ¿per què utilitzar noms propis quan els lectors als que anava dirigida la història ja sabien perfectament de qui es parlava?
Per a nosaltres, els lectors contemporanis, el problema es fa decididament més seriós en el moment en què l’obra està poblada per centenars i centenars de personatges que apareixen breument aquí i allà i després es converteixen en el centre de la història mil pàgines més endavant. La història, però, és tan coherent i l’autora fila tan prim en la profunditat psicològica dels personatges, que no es fa del tot complicat reconèixer-los. En aquesta novel·la assistim també a algunes aparicions cèlebres, com la de Sei Shonagon, autora d’una altra obra molt popular del mateix període històric, el Makura no shoshi (traduït com a El libro de la almohada), i des de sempre considerada la gran rival de Muradaki Shikibu (com s’evidencia també en el diari de l’autora, el Murasaki Shikibu no nikki, inclòs en castellà en el volum Diarios de damas de la corte Heian (Destino).
L’element predominant de la novel·la és el “mono no aware”, un concepte base de l’estètica japonesa que podríem traduir com “la sensibilitat per les coses”, la consciència de què tot és finit. No és casualitat que moltes cartes i poemes que apareixen en l’obra facin referència a les flors del cirerer (símbol del Japó) com a metàfora de la vida, o a la delicadesa de la rosada matutina com a reflex de l’evanescència de la joventut. Cal gaudir al màxim la vida i les situacions que ens trobem perquè tot és delicat i no n’hi ha certeses, i al mateix temps s’ha d’evitar lamentar-se per una oportunitat perduda perquè els remordiments creen mal karma per la futura vida. No és casualitat que el llibre estigui esquitxat de morts inesperades de tot tipus que fan empal·lidir fins i tot George R.R. Martin!
S’ha de dir que allò que més desperta la curiositat no és la història en si, sinó la descoberta dels usos i costums de la noblesa de l’època. Fan riure les tècniques de seducció, els enamoraments basats només en rumors o pensaments i no tant en les evidències: s’enamoraven de la idea que es tenia de l’altra persona, d’una mirada robada a través d’una cortina. Genji, òbviament, és una excepció a la regla, un mestre trencant aquesta tradició i introduir-se en les habitacions de les seves dones durant les nits.
El protagonista omnipresent i intangible de la història és el karma, al qual els personatges culpen en cas de desgràcia o bé per justificar una aventura d’una sola nit. És divertit veure la facilitat amb la que es culpaven les conjuncions astrals desfavorables per evitar compromisos desagradables, o fins i tot culpar algun esperit maligne per justificar algun neguit. El folklore i la creença religiosa són alguns dels components més fascinants de la novel·la de Genji, perquè mostren una població d’alguna manera esclava dels esdeveniments i del propi destí en mans dels esperits sintoistes i obligats a bregar constantment amb els errors que es van cometre en una vida passada.
Llegir el Genji Monogatari és, en conclusió, una revelació i una porta d’accés a una cultura tan interessant i llunyana de l’occidental que és gairebé un pecat no conèixer-la. Cal lloar aquestes edicions i la profunditat de les notes que s’han inclòs. Potser és el moment de lliurar a aquesta obra el ceptre de reina que es mereix en el món de la literatura universal.
