El fred no gela els cors càlids

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

A vegades no n’hi ha prou amb tenir un cor gegant perquè les coses et vagin bé. Més encara: quan més bondat mostres, més pals et dóna la vida. Tot això és massa radical, cert, però qui més qui menys sap que en aquestes sentències hi ha una mica de veritat. El protagonista de la pel·lícula islandesa Corazón gigante, escrita i dirigida per Dagur Kári, en podria ser un exemple: es tracta de Fúsi, un home de 43 anys amb molt de sobrepès, poc atractiu, que viu amb la seva mare i manté una existència rutinària. Es lleva, esmorza a la cuina cereals mirant per la finestra i va a la seva feina a l’aeroport, on s’encarrega de traslladar maletes de l’avió a les cintes i a l’inrevés. Allà, els seus companys li fan bromes molt pesades, d’aquelles que més que bromes són assetjament. De tant en tant, en Fúsi s’atura, mira els viatgers cap a un costat i cap a l’altre, anar o venint de diverses destinacions, i somia que ell alguna dia es pujarà a un avió. De moment, es conforma amb la seva vida tranquil·la, jugant a la seva gran passió, maquetes i estratègies de la Segona Guerra Mundial.

Tot canvia quan la parella de la seva mare li regala un curs de classes de ball, cosa que el contraria molt, ja que ell no és home de relacionar-se amb ningú que no conegui, menys encara posar-se a ballar amb desconeguts. Però la seva mare l’obliga, ha d’anar, ha de sortir de casa i conèixer alguna dona. Encara que li costa, en Fúsi va, aparca la seva timidesa i posa el seu enorme cos a ballar. Allà coneix una dona que, en principi sembla molt disposada a compartir el seu temps amb ell, es mostra simpàtica, agradable, fins i tot interessada en tenir alguna cosa més que amistat. En Fúsi poc a poc va obrint el seu cor, però no tot serà tan fàcil com semblava al principi. El cor generós, tendre i gegantí d’en Fúsi el portarà a lluitar per ella i ajudar-la en el seu turment personal.

Aquesta és una pel·lícula d’aquelles modestes, que poden passar desapercebudes a la cartellera, tot i que la distribuïdora està apostant fort i ha posat publicitat a tot arreu. Però el fet és que aquest drama islandès emociona enormement. A nivell visual, s’ha de dir que la direcció és excel·lent, amb uns enquadraments que posen els pèls de punta. Dagur Kári ens regala alguns primers plans i plans de detall que arriben a l’ànima. I tot això és possible també per la meravellosa interpretació del protagonista, Gunnar Jónsson. Les seves expressions i alhora la seva contenció fan del seu personatge una magnífica explosió de puresa i humanitat. A vegades, una persona com millor està és vivint en el seu món, a vegades no calen altres persones per fer-nos gaudir del nostre temps, però és important que algú ens desperti quan vivim adormits. Podem viure com ens plagui, però hem de viure.

Hi ha una citació de l’escriptor Victor Flank que diu que la persona que s’aixeca és més forta que la que mai ha caigut. És així com en Fúsi va enfortint el seu cor, com va agafant confiança en si mateix. Corazón gigante és una pel·lícula de superació, d’acceptació de nosaltres mateixos, també és un homenatge a l’amor i a la bondat, a aquelles persones que encara tenen un cor ple d’humanitat. El paisatge islandès és fred, neva constantment, el director moltes vegades ens mostra la mirada del protagonista a través d’un vidre, i aquí és on rau un gran contrast: la fredor exterior no pot gelar la calidesa del cor de Fúsi. Una de les frases més populars d’Albert Camus diu així: “En la profunditat de l’hivern finalment vaig aprendre que dintre de mi hi ha un estiu invencible”. Aquesta seria la millor sinopsi de la pel·lícula.