Antoni Garcés. Barcelona
El Liceu acull l’òpera I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini, basada en la història de Romeu i Julieta, una de les millors òperes del compositor sicilià que després de molts anys de no interpretar-se està vivint un moment de redescobriment. I Capuleti e i Montecchi va ser un encàrrec que va rebre Bellini l’any 1830 del Teatro la Fenice de Venècia com a solució desesperada a la renúncia de Giovanni Pacini a un contracte que tenia amb el teatre; l’òpera havia d’estrenar-se en menys de dos mesos però tot i així Bellini va acceptar l’encàrrec.
Per no perdre temps, es va decidir utilitzar un llibret de Felice Romani, que ja havia utilitzat Nicola Vaccai per a la seva òpera Giulietta e Romeo, i Bellini va aprofitar molta música de la seva anterior òpera, Zaira, que havia sigut un fracàs. Aquest aprofitament de música tant comú en aquella època és l’única explicació de que Bellini pogués complir l’encàrrec, ja que en comparació amb els seus contemporanis, Bellini era un compositor molt lent.
I Capuleti e i Montecchi conté tots els elements de l’òpera belliniana: elegància, delicadesa i una música molt atenta al text i que intenta reforçar el dramatisme del llibret, a més a més és una obra molt moderna en la seva concepció ja que Bellini va escriure un duet final entre Romeu i Julieta que fuig dels finals convencionals d’aquella època i que, en comptes del lluïment dels cantants, el que vol aconseguir és commoure l’espectador amb una escena que és pràcticament en la seva totalitat declamada en comptes de cantada. Aquest final va ser l’única cosa que no va convèncer al públic de l’òpera llavors fins al punt que quan va cantar el paper de Julieta, Maria Malibran, una de les sopranos més famoses al segle XIX, va decidir canviar l’última escena de l’òpera de Bellini per l’última escena de la versió de Vaccai. Aquest canvi va fer desaparèixer el final de Bellini dels teatres durant gairebé tot el segle XIX, fins que a una producció on cantava Enrico Caruso es va tornar a adoptar l’escena final de Bellini, que és la que s’interpreta actualment.
Al Liceu aquesta òpera no s’hi representava des de 1985 i aquest any ha tornat amb motiu de la celebració del quart centenari de la mort de Shakespeare i amb un repartiment amb dues protagonistes de primer nivell. Joyce DiDonato ha cantat el paper de Romeu als grans teatres del món i el coneix a la perfecció. DiDonato canta un Romeu apassionat, vigorós i amb un gust i una elegància que la fan una de les millors intèrprets actuals d’aquest paper. Inicialment estava previst que aquest paper el cantés Elina Garanča però al principi de la temporada aquesta va cancel·lar i la direcció artística va anunciar que la substituiria DiDonato, el millor canvi de cantant que s’ha fet en aquesta temporada tant accidentada en aquest aspecte.
Patrizia Ciofi té una veu molt particular. És una bona Julieta i coneix molt bé l’estil belcantista i el paper i va estar totalment coordinada amb Joyce DiDonato en tot moment, però la zona aguda de la veu denota en molts moments una certa crispació i una dificultat evident per arribar a les notes més agudes. La seva Julieta és emocionant a nivell vocal però la producció escènica desmereix el seu cant ja que la fa gesticular i moure’s de manera maldestra i es perd tota l’emoció del seu cant. Dels altres papers, Antonio Siragusa (Tebaldo) és un tenor que té una bona projecció i uns aguts imponents però que té una veu poc agradable i mancada de l’elegància i la noblesa que la música de Bellini demana. Simón Orfila ha tornat a demostrar que és un molt bon cantant i el seu Lorenzo ha estat molt bé tot i ser un paper bastant secundari i que pot passar desapercebut, al igual que el Capellio que interpreta Marco Spotti molt correctament.
Riccardo Frizza ha tornat a demostrar ser un expert en el bel canto, acompanyant els cantants en tot moment i signant una direcció elegant, amb força i amb una gran cura per als detalls. L’orquestra del Liceu va respondre molt bé amb uns bons solos de la trompa i del clarinet, tot i així hi va haver alguna errada i alguna entrada imprecisa, res que no es solucioni en les properes funcions. Per a I Capuleti només es necessita la part masculina del cor (això és una herència de les òperes de Rossini), que va fer una bona intervenció. Conxita Garcia està fent una bona feina dirigint el cor del Liceu.
La producció escènica de Vincent Boussard és una coproducció amb la Bayerische Staatsoper de Munic i l’òpera de San Francisco i és una mala producció i a més a més és lletja. No diu res a nivell teatral, els cantants estan plantats a l’escenari i tot i que es mouen, els seus moviments no tenen res a dir amb l’argument, la solució que troba Boussard per a l’escena del balcó és absurda a l’igual que la interacció física entre Romeu i Julieta, fent que Julieta sembli Lucia di Lammermoor en la seva cèlebre escena de bogeria (el vestuari de Julieta ja sembla recordar aquesta escena). En diversos moments es pateix per la integritat física de Julieta que ha de pujar a una pica enganxada a la paret i fer equilibris a sobre una cantonada. A més a més les parades tècniques excessives treuen constantment de l’obra, evidència de la mala solució del canvi de decorats entre escenes. El vestuari de Christian Lacroix és barroc, estrident, no té absolutament res a veure amb l’obra i posa en serioses dificultats a les figurants que han de baixar per una immensa escala amb uns vestits que fan realment complicada aquesta acció. Tot i la producció, val molt la pena apropar-se aquests dies al Liceu a poder gaudir d’una de les millors òperes de Bellini amb un gran nivell vocal i una direcció musical plenament belcantista.
_________
I Capuleti e i Montecchi / Vincenzo Bellini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Riccardo Frizza / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Joyce DiDonato, Patrizia Ciofi, Antonino Siragusa, Simón Orfila i Marco Spotti / Direcció d’escena: Vincent Boussard / 17 de maig de 2016
