Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La transición perpetua, del periodista Luis del Val (Saragossa, 1944), ens acosta a les interioritats més pregones de l’època de la Transició, uns anys que encara no compten amb un gruix de narrativa important al contrari del que s’esdevé, per exemple, amb la Guerra Civil o la primera postguerra, èpoques que avui semblen interessar més al públic lector, potser pel fet que queden ja pocs testimonis directes d’una realitat polièdrica i fàcil de reinventar o mitificar. I, de fet, resulta imprescindible acostar-nos a uns anys amb molts misteris, conspiracions, trames ocultes i esdeveniments diversos que mostren les dificultats entre les quals es movia la política oficial de l’època.
Molta gent jove d’avui menysté la Transició de la mateixa manera que de forma injusta moltes persones de la meva generació menysteníem l’acomodació dels nostres pares i avis a un règim dictatorial que va tenir la xamba de situar-se amb els anys en un context de desenvolupament econòmic accelerat. La novel·la de Del Val, publicada a Algaida Editores, entra a fons en moltes trames de l’època, barreja personatges reals i ficticis, aconsegueix alertar-nos sobre un temps i un país i desvetlla les ganes indefugibles de recórrer a documentació més especialitzada o a navegar per la xarxa per tal de determinar quins fets dels que se’ns expliquen van ser o van poder ser.
Barrejar història i narrativa d’entreteniment no és fàcil i en algun moment la història s’embolica i el tema personal, àdhuc romàntic, interfereix de forma no sempre versemblant en el conjunt. En ocasions sembla que en el llibre hi hagi dues històries que no acaben de lligar del tot, la de les trames militars enfrontades a una democràcia fràgil, molt més fràgil fins i tot del que podia semblar de portes enfora, i la narració d’uns amors adúlters, amb unes possibles conseqüències que aporten unes engrunes de la necessària intriga adient a una obra de ficció.
La premissa no és del tot original: una llicenciada en història del nostre temps, brillant però sense feina fixa i a tocar d’aquesta edat crítica que és la quarantena, rep l’encàrrec d’escriure un llibre sobre la Transició i l’editorial la posa en contacte amb el veritable protagonista de la història, un home interessant, intel·ligent, atractiu malgrat haver sobrepassat la setantena. El present se’ns mostra decebedor, res no és com podia haver estat, però, podia haver estat d’una altra manera?
La novel·la toca molts temes de passada que poden portar-nos a reflexions profundes sobre el context d’avui com ara la precarietat laboral, fins i tot en persones ben preparades, l’especulació immobiliària centrada en un mercat de luxe dirigit als rics sense concessions, que no formen ni tan sols una classe alta o aristocràtica, com en d’altres temps, la universitat del present, farcida d’amiguismes i oportunismes diversos i amb uns catedràtics que han arribat al cementiri dels elefants després d’haver tingut un paper actiu i esperançador en la política del passat, la necessitat de la gent de semblar jove a tot preu o l’espinós moment biològic en el qual una dona sap que ja comença a ser massa tard per tenir fills i formar una família estable i experimenta aquesta inevitable crida biològica irracional que no es pot defugir. Però també per als homes es fa tard, encara que intentin mantenir-se actius i en forma, tant físicament com intel·lectual. La vida passa.
Del Val és un periodista molt reconegut pel seu treball a la ràdio, sobretot, ja que ha col·laborat a fons en emissores de signe diferent al llarg de molts anys i té un coneixement aprofundit de molts aspectes de l’època en la qual situa la narració. És allò que de forma planera en diuen un gat vell del periodisme. Ha rebut diferents premis literaris i el llibre mostra la grapa d’algú amb anys i experiència i aquesta comprensió de la realitat que tan sols dóna el pas del temps i la vida acumulada. La història amorosa grinyola una mica en algun moment i cau en algun tòpic recurrent però això no desmereix el conjunt ni l’atractiu general del llibre, que es llegeix de pressa i amb interès.
El títol no és casual, ens trobem encara en aquesta transició perpètua que sembla no acaba de conformar un país sòlid i coherent, lluny de tants alts i baixos i sotragades com hem anat experimentant amb el pas dels anys. Les persones que tenim, si fa no fa, l’edat de l’escriptor, possiblement ens ensopegarem amb un llibre molt diferent del que trobarà la gent més jove, la qual pot ser que es perdi una mica entre conspiracions i trames diverses. Cal pensar que sovint, en aquest cas, la realitat va superar en moltes ocasions la ficció.
Avui resulta urgent acostar-nos de nou a aquells anys, els d’un desencant que va arribar aviat després dels entusiasmes dels primers moments, ja que sovint no hi ha prou percepció de la facilitat que tenim per jugar amb foc i menystenir tants esforços destinats a aconseguir estabilitat fos com fos. Per això, més enllà d’algunes servituds narratives, La transició perpetua resulta un llibre necessari i gairebé imprescindible, encara més quan aquella època és encara, i potser avui més que fa alguns anys, una gran desconeguda i, amb totes les seves limitacions, defectes i renúncies, en som fills i hereus, encara que siguem uns fills rebels, injustos, contestataris o desagraïts.
