Cent anys de ‘La metamorfosi’

Ignasi Mena / @ignasimena

Llevar-se convertit en insecte. Descobrir-se de cop aïllat i incomunicat. Ser, de cop, un pària digne de fàstic i vergonya. Qui li hagués dit mai a Gregor Samsa, protagonista de La metamorfosi, que els seus plans vitals perdrien, de cop, qualsevol esperança de veure’s realitzats? De fet, qui s’hagués imaginat mai que una nit i un somni intranquil ho podrien capgirar tot d’aquesta manera? Un dels motius pels quals l’obra de Franz Kafka segueix despertant fascinació cent anys després de la seva publicació és per la manera en què converteix sentiments generalment negatius, identificables com a comuns en qualsevol existència quotidiana, en material narratiu polític i filosòfic de primera categoria. L’origen universal, quasi es diria humil, dels seus temes s’equipara a un estil narratiu tan humil com universal que n’assegura la comprensió -la comprensió de què, per molt que ens hi escarrassem, hi ha coses que no podrem entendre-.

Ara ens arriben dues noves versions il·lustrades del gran clàssic kafkià, per celebrar el centenari de l’obra, de la mà de Nórdica Libros en castellà, amb traducció d’Isabel Hernández i dibuixos d’Antonio Santos, i de Sembra Llibres en català, amb traducció de Marta Pera i dibuixos d’Aitana Carrasco. Val la pena remarcar que, en el cas de Nórdica, l’editorial ha estat molt lligada a la figura de l’autor txec des què va publicar El proceso el 2008, i fins al moment també ha editat El fogonero i les imprescindibles Cartas a Felice.

El punt fort d’aquestes edicions de La metamorfosi, a banda de les noves traduccions, són les seves il·lustracions, amb un estil molt diferent. Mentre que les de la valenciana Aitana Carrasco segueixen una línia més aviat clàssica, les de l’aragonès Antonio Carrasco aposten més per un esperit nihilista tan propi del món kafkià, com ho és també el seu component còmic i absurd. Les imatges, però, són més que simple acompanyament d’un text que ja hem llegit i rellegit mil vegades: són un esforç conscient per construir una estètica en blanc i negre on destaquen els rostres expressius i uns espais quotidians i amenaçadors. El conjunt permet reviure de nou un clàssic que, com indica Juan José Millás a la introducció de l’edició en castellà, sembla construït sobre el no-res: ni el bé ni el mal semblen tenir fonament quan intentem esbrinar el com o el perquè d’allò que ens passa.

Ara bé, per què ens espanta tant, això? Per què entenem aquesta «veritat» en termes d’espant? Què empenyia Kafka a construir-ho en termes de narrativa de terror? Hannah Arendt, referint-se a El proceso i El castillo, va deixar escrit que Kafka presentava un món, «construït per l’ésser humà, en el qual les accions només depenien d’ell i de la seva espontaneïtat».  Més encara: «La societat humana» apareix governada  per lleis «escrites per l’ésser humà en comptes de per forces misterioses». Està clar que Gregor Samsa no imaginava que es despertaria convertit en insecte, però la seva actitud envers la transformació sempre m’ha semblat molt ambigua, per no dir ambivalent.

Si, com diu Arendt, la societat kafkiana per excel·lència és una societat humana i regida per l’ésser humà, La metamorfosi se situaria en aquell punt en què alguns elements socials es defineixen, es posicionen, de manera radicalment humana, envers una societat que encara no ho és prou. O, en altres paraules: algunes (totes?) persones exigeixen de la societat un tracte just i respectuós, però hi ha forces d’origen obscur i divers (emocional, polític, científic estètic, religiós) que s’imposen i deformen les relacions.

Es podria dir, aleshores, que La metamorfosi no és pas nihilista, com se sol dir, sinó que proposa un futur utòpic que, naturalment, trobarà impediments de tot tipus en la seva realització? ¿La sensació, al llegir Kafka, no és d’horror precisament perquè ens diu com podríem ser, com hauríem d’actuar, en oposició a allò que som? De plena actualitat, La metamorfosi segueix increpant-nos cent anys després de la seva publicació.