Ignasi Mena / @ignasimena
Alianza reedita tres dels episodis més famosos del Shāhnāmé o Llibre dels reis, el poema èpic persa escrit per Firdusi al segle X que meravella per les seves gestes heroiques i els seus personatges magnífics, però que sobretot accentua la dimensió tràgica i nihilista del pas del temps, recollint el tòpic del vanitas -tot és en va- de l’Eclesiastès. Com d’altres poemes èpics, el Shāhnāmé imposa a primera vista per la seva extensió: l’obra original arribava als 60.000 versos. Malauradament no s’ha conservat el text sencer, però se sap que explicava la història en forma d’epopeia de l’imperi persa, des dels seus inicis mítics, passant per l’edat dels herois, fins a la dinastia sassànida; en altres paraules, tot allò que es deia i se sabia i es creia en època de Firdusi.
Gràcies a l’esforç dels traductors Clara Janés i Ahmad Taheri podem gaudir en castellà dels capítols dedicats a Zal, Rostam i Sohrab, segons diuen els més populars entre els lectors iranians. És amb el naixement del propi Zal que, de fet, comença la narració, i concretament amb un crim comès pel seu pare: en veure que Zal ha nascut amb el cabell tot blanc, Sam l’abandona a una muntanya i el maleeix. No passarà gaire temps fins que Simurg, un ocell mitològic, reculli el bebè i el cuidi com a una cria més, aconseguint que el pare del nen, Sam, s’avergonyeixi de la seva reacció inicial. Després de la retrobada, plena de disculpes i de remordiments, de pare i fill, els veurem a ells i als seus descendents consumant tota mena d’amors prohibits, de guerres cruentes, de traïcions i de joc brut, mostrant com es manté, de generació en generació, la lluita pel domini de terres i enemics.
Com a lector és difícil no meravellar-se davant les riqueses materials i físiques dels protagonistes, que posseeixen universos i lluiten per posseir-ne encara més, banyant-se en joies, diamants i tresors infinits. L’estil de Firdusi és, en consonància, ric i llaminer, agut en les seves descripcions i profund en ressonàncies, i en ell juguen una importància capital tan l’amor com la mort. Ara bé, la narració està plena de fragments que recorden l’absurditat de la cobdícia i de l’afany de possessions materials. El rei Manucher, poc abans de morir, ho expressa de la següent manera: “El trono real es una fábula y es efímero, no hay que considerarlo eterno. Mis años han llegado a ciento veinte (…) He recibido muchas alegrías y muchos de mis deseos se han visto cumplidos. (…) Y a pesar de todo, me parece no haber visto el mundo; cuanto he contado desaparece ya. La vida, cuyo resultado es la muerte, carece de valor, es un árbol cuyo fruto es veneno.”
És evident -només cal llegir els capítols següents del llibre, o encendre la televisió o el Facebook- que aquesta “saviesa” atemporal ha estat -segueix sent- atemporalment ignorada. Les advertències de Firdusi, aterradores, són constants al llarg de la narració, com per exemple quasi al final del text, on diu: “(…) tampoco tú te quedarás mucho tiempo”. I segueix: “Mantente a punto y dispuesto, no hay tiempo que perder. Un día, tu padre te dejó el turno y es normal que tu turno se acabe. Así es, y ese misterio no se desvela. En la oscuridad, no encuentras la llave perdida. Esta puerta cerrada no la puedes abrir.” Una de les conclusions podria ser que, curiosament, davant d’una veritat innegable – la del pas del temps i la mort- els seus personatges, és a dir, les persones en general, actuem com si no existís, fem el que sigui amb l’objectiu d’ignorar-la, encara que això comporti la mort de les persones que estimem.
Està clar que, en una obra d’aquestes característiques, les lectures són infinites. Segons Dick Davis, traductor a l’anglès del Shāhnāmé, un dels objectius que perseguia Firdusi amb aquesta obra és qüestionar la figura de l’autoritat (reial) en la història persa, contrastant les gestes heroiques i els desitjos dels reis amb els crims comesos, per exemple (o sobretot) entre pares i fills, entre germans, entre familiars i amics. L’anàlisi crític de la història, hipotèticament, ens hauria d’ensenyar quins són els errors comesos pels herois per tal d’evitar que els tornéssim a cometre. Amb tot, els diamants brillen molt, i les joies ens distreuen massa: és inevitable perdre de vista el sentit comú.
Clara Janés, a la introducció, també apunta que un dels temes del poema és analitzar una relació injusta de submissió a un superior incompetent -una situació tan humana com insuportable- que comporta la voluntat de l’heroi de defensar, o establir, una ètica diferent a l’oficial. Els conflictes entre l’individu i la comunitat, entre l’ordre establert i la possibilitat d’un món diferent, entre la llei del més fort i la convivència lleial i democràtica, són temes que segueixen estant d’actualitat, i es pot trobar consol i justificació en alguns dels paràgrafs més reeixits del text, com per exemple els que corresponen a Sam o al rei Kavús.
Finalment, si hi ha alguna manera d’enriquir encara més una lectura inoblidable és contemplant algunes imatges dels manuscrits originals disponibles a Internet. D’aquesta manera ens entren per la vista les riqueses inimaginables i les guerres cruentes sobre las quals hem estat llegint. Per la seva banda, Firdusi va deixar escrit que, gràcies al Shāhnāmé, el seu nom passaria a la història, i podem dir sense por a exagerar que tenia tota la raó. Cal llegir el Shāhnāmé per creure’l. És una joia.
