Ignasi Mena / @ignasimena
Polònia es queda sense cafè i sense planxes (de planxar) d’un dia per l’altre. Els mitjans no se’n fan ressò, i això no és sorprenent, perquè ningú no vol parlar de coses importants, ni de la dignitat, ni de l’educació dels nens, i menys encara de la sanitat que fa pena. Vaja, com tantes altres coses, s’ignora que això del cafè i les planxes només pot ser una conspiració, o pitjor, el pas previ a l’Apocalipsi. És indubtable que alguna cosa està canviant. No ho saben, però tots els polonesos ja comencen a notar els efectes d’aquest moment històric. I llavors descobreixen que alguns déus s’han organitzat per recuperar el que fa temps era seu.
Cuando los dioses bajaron a Varsovia y alrededores (Rayo Verde amb traducció de Fran Villaverde) és una novel·la ambiciosa i divertida que barreja impúdicament història, mitologia i cultura popular. En aquest sentit, de novel·les d’humor que siguin, a més, especulatives, n’hi ha ben poques. Llegint Cuando los dioses bajaron a Varsovia no es pot deixar de pensar en Buenos presagios, la novel·la escrita a quatre mans entre Terry Pratchett i Neil Gaiman que també dóna veu (i vot) a grans personatges de la cultura catòlica. Aquí hi ha personatges de tradicions molt diverses, com mostra la portada genial de Xavier Mula, i posant-los tots junts, humanitzant-los, Ignacy Karpowicz aconsegueix l’impensable: que tornem a creure, ni que sigui per un moment, en Ossiris i en Wittgenstein, en la saviesa immortal de la Galeta Xinesa i en les novel·les de Danielle Steel.
La irreverència i l’humor també es transmet a l’estructura narrativa i a la presentació del text, més i més inestables a mesura que els personatges (humans i divins) van perdent tant els complexos com les certeses. Tot hi té cabuda, des del llenguatge analític fins als acrònims SMS, la regressió a la infantesa, la paranoia, el sexe intergeneracional, interangelical, interdiví i també la falta de sexe, motiu principal de preocupació i origen de moltes cabòries. Què, sinó el desig, pot acabar ajuntant a un adolescent macarra i a una tieta soltera, autodenominada “la deessa del sou mínim”? Què, sinó el desig, pot portar a que t’enrotllis amb un déu a les dutxes del gimnàs? I darrere de cada escena amorosa, entre bastidors, Eros manipula i controla amb un somriure burleta, el mateix somriure que deu haver mostrat Karpowicz mentre escrivia aquesta versió postmoderna i delirant de Somni d’una nit d’estiu.
Sent una obra tan llarga, potser s’hagués agraït una mica de concreció. Durant el primer terç de la novel·la es van presentant més i més personatges nous (alguns que no tornen a sortir, com el Temps, la Memòria, la Veritat, i altres abstraccions), fent que no acabis d’entendre la trama ni el conflicte principal fins ben avançada la lectura. Aquest esforç hauria de venir compensat amb bones escenes i personatges fascinants, però l’autor perd sovint el ritme en un us i abús de recursos retòrics, referències, monòlegs interiors o interrupcions. Per això potser hagués estat més adequada una estructura que condensés l’argument i el fes avançar des del primer capítol.
Cuando los dioses bajaron a Varsovia y alrededores té un número infinit de bones idees per pàgina i et fa riure amb un sentit de l’humor contemporani i força universal. És difícil trobar una novel·la que et faci pensar, que et descobreixi autors nous i que, sobretot, sigui tan divertida com aconsegueix ser-ho aquesta. Per a entendre’ns, i perdoneu l’expressió, el narrador/Karpowicz és un malparit hilarant. Qui diria que llegir sobre déus fos tan entretingut.
