Joanma Tena. Barcelona
De tots els llançaments literaris del 2015 n’hi ha un que destaca especialment per haver-se convertit en hype. És molt freqüent veure gent al metro o al carrer llegint o parlant de l’exitosa novel·la de la periodista econòmica Paula Hawkins, La noia del tren, un thriller psicològic que ha batut rècords de vendes al mercat literari, aconseguint mantenir-se durant més de vint setmanes a la llista de best-sellers del New York Times. Però, té aquesta fama una raó de pes?
Comparada molt sovint pels mitjans de comunicació amb la pel·lícula de Hitchcock La finestra indiscreta i amb l’èxit del 2012 de Gillian Flynn, Perduda (Gone girl), la trama de La noia del tren (La Campana/Planeta) sí que té certs aspectes en comú amb aquestes dues obres, però les comparacions no sempre són bones i mai no s’han d’emportar més enllà. D’aquesta manera, Hawkins ens presenta la Rachel, una noia divorciada amb problemes d’alcoholisme que sempre agafa el mateix tren per anar a Londres a treballar; un tren que sempre s’atura al mateix semàfor davant d’un grup de vivendes, moment en el qual la Rachel aprofita per a observar i imaginar l’aparent vida perfecta d’una parella a la que ella no coneix però que, tot i així, s’han convertit en el seu passatemps preferit. La Jess i en Jason, nom que la Rachel ha inventat per a ells, semblen molt enamorats i, casualment, viuen al mateix carrer al que ella vivia amb el seu exmarit, en Tom. Un dia, la Jess desapareix i, com quasi sempre en aquests casos -i vet aquí la semblança amb la novel·la de Flynn-, en Jason es col·loca al punt de mira de les autoritats com a principal sospitós. La Rachel, obsessionada i amb greus problemes emocionals, entre borratxera i borratxera es veurà ficada fins al fons en tot aquest misteri.
Explicada des de tres punts de vista diferents, el de la Rachel, la Jess –que en realitat es diu Megan- i l’Anna, actual dona d’en Tom, conforme anem avançant en la trama ens anem adonant de què cap personatge es pot considerar normal i corrent, ja que tots ells amaguen secrets i tenen vides molt imperfectes amb certs moments d’inestabilitat mental. I és gràcies a aquesta dinàmica que la novel·la enganxa tant, perquè és cert que atrapa i que es llegeix molt ràpid sense que un se n’adoni, tenint en compte, a més, que els capítols són relativament curts i els punts de vista s’alternen sovint en moments de tensió.
Però dir que és tan bona com Perduda o el fet d’haver-se convertit en lectura obligada globalment se m’escapa de l’enteniment. Potser podríem comparar aquest èxit amb el que va tenir l’any 2003 El codi Da Vinci, una novel·la que no és que fos especialment bona, però que va captivar milions de persones gràcies a ser intrigant i molt ràpida i fàcil de llegir. I, tal com va passar amb l’obra de Dan Brown, que va ser adaptada amb gran èxit a la gran pantalla, la pel·lícula de La noia del tren ja es troba en procés de post-producció, amb l’actriu Emily Blunt al paper de Rachel i altres cares conegudes com Rebecca Ferguson (The White Queen), Lisa Kudrow (Friends) o Laura Prepon (Orange is the new black). L’estrena de la versió cinematogràfica d’aquest thriller està prevista pel 21 d’octubre d’aquest mateix 2016, i del seu èxit –o no- dependrà el que puguem considerar La noia del tren un fenomen o un èxit passatger.
