Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Erich Hackl (Steyr, 1954) és un escriptor, editor i traductor austríac. Coneixedor del castellà a fons, ha realitzat estades a Espanya i a diferents països d’Hispanoamèrica i ha traduït molts autors hispanoamericans. Ha rebut diferents premis, en el camp literari però també se li han lliurat reconeixements relacionats amb la temàtica tractada en els seus llibres, centrada en el patiment de la gent a causa dels conflictes bèl·lics, la discriminació o els prejudicis de tota mena. El lado vacío del corazón (Periférica amb traducció de Richard Gross) explica la història d’una família alemanya sacsejada pel nazisme, però la narració no acaba amb el final de la Segona Guerra Mundial sinó en un present molt proper en el qual, a Àustria, el nét dels protagonistes es veurà sotmès a assetjament laboral a causa del seu suposat origen jueu, ja que la seva àvia va morir a Ravensbruck. El llibre s’obre i es tanca amb aquesta desgraciada anècdota, a partir de la qual es fa un salt en el temps que ens porta a principis del segle XX.
Juliana, aquesta àvia morta de tifus al camp de concentració, és una de les víctimes més innocents de la narració. El seu marit, Hugo Salzmann, no era jueu malgrat que el seu cognom ho pogués fer pensar però era comunista, un comunista compromès i actiu i això va provocar que la família hagués de separar-se i endegar un exili problemàtic en pujar Hitler al poder, tot i que també en acabar la guerra tindria problemes a causa de la seva militància. El fill d’aquesta parella és qui va contactar amb l’escriptor per tal d’explicar-li la història de la seva família, fins arribar al present. El llibre no jutja, descriu i en ocasions fa especulacions raonables sobre allò que no es pot saber del cert. Hugo Salzmann pare va sobreviure a la presó i a la persecució però no així la seva dona. El fill, després de passar molts trasbalsos i ser separat de la mare va poder créixer amb una tieta amable i afectuosa però el retorn del pare, després de la guerra, va fer que tots dos es retrobessin. Un retrobament que va ser espinós i conflictiu, el pare ja no era el mateix, eren dos desconeguts i sobta el poc que aquest pare supervivent es va esforçar per comprendre el fill retrobat. Era un pare immergit en la seva tasca política, amb una nova família i amb un caràcter agre i difícil, que semblava en ocasions avergonyir-se del fill.
Aquest fill formaria la seva pròpia família i viuria a la RDA on s’ensopegaria amb tota mena d’injustícies i irracionalitats i al capdavall, cercant millors oportunitats pel fill gran, Peter, amb una deficiència molt greu, acabaria a Àustria. Una Àustria on antics nazis campaven sense problemes i on el sentiment antisemita era ben viu en molts sectors. El seu fill, Hanno, ja a finals del segle XX, del 1994 al 1996, patiria assetjament laboral en ser identificat, de forma arbitrària, com a jueu, cosa que li va provocar importants problemes de salut i que mostra com el racisme encara sura a indrets que considerem civilitzats i propers.
Molts temes sobre els quals l’autor no opina de forma directa sorgeixen en aquesta història real, un d’ells el de les persones que sacrifiquen a causa dels ideals polítics la pròpia família, un aspecte molt controvertit de tants suposats herois i resistents. També hi constatem el fet, no sempre prou valorat, de què el nazisme no va afectar tan sols als jueus, sinó també a tots els seus opositors polítics i a la bona gent del poble alemany. I ens retrobem amb l’ antisemitisme resistent a tants llocs, que rebrota amb qualsevol justificació. Àustria compta amb veus crítiques importants en el camp del cinema i la literatura, sovint més amargues i cantelludes que la de Hackl, qui no defuig la tendresa o l’esperança quan cal i és evident. Ningú no surt indemne de les guerres i les tragèdies col·lectives.
Hackl ens ofereix un passeig per la història recent a través de la vida quotidiana d’una família, cosa que fomenta l’empatia del lector. El pitjor és adonar-nos que la crueltat i la injustícia no sempre vénen de dalt sinó que s’estenen com una taca d’oli a tots nivells, una taca que mai sembla desaparèixer del tot. El lado vacío del corazón potser no és ben bé una novel·la, tot i que avui el gènere admet moltes variants, però és llegeix com si ho fos i pel llibre desfilen un munt de secundaris diversos, alguns els coneixem amb el nom real i a d’altres amb un de suposat. No totes les víctimes són igualment innocents i la pitjor part és per als qui reben per moltes bandes, de forma absurda i constant.
