Una darrera oportunitat abans del suïcidi

Marta Planes / @martaplanes

L’última sortida (Destino en castellà i Columna en català), de Federico Axat,  és una novel·la difícil de ressenyar, perquè convé acostar-s’hi amb tan poca informació com sigui possible, sense ni tan sols veure el tràiler de l’adaptació cinematogràfica. Per aquest motiu no aniré més enllà de la sinopsi “oficial” ni citaré obres amb característiques similars (hi ha referents literaris, però sobretot cinematogràfics) que privarien al lector de l’oportunitat de gaudir íntegrament del complex edifici narratiu que ha construït Axat. El que revelaré sobre l’argument, doncs, és el que apareix a la contraportada:  Ted, un empresari d’èxit, casat i amb dues filles, té planificat fins a l’últim detall el seu suïcidi: ha enviat la família a passar uns dies fora, té preparada una nota i redactat el testament. A l’últim moment, quan ja està a punt de prémer el gallet, un home truca a la porta de casa i li fa una proposta molt temptadora. Una última sortida.

L’inici ja és potent, i d’aquí cap amunt. La clau es troba en la manera que té l’autor de proporcionar la informació, ja que la mateixa història, explicada de manera lineal, convertiria L’última sortida en una novel·la força convencional. En canvi, Axat condueix  el lector a través d’un intricat laberint de girs argumentals, sorpreses, falses pistes i desenllaços incomplerts i aconsegueix mantenir el suspens durant tota la lectura (més de 500 pàgines), tot i que amb algun alt i baix. Al principi intentem endevinar per on van els trets, especular, però de seguida l’autor ens sorprèn amb girs argumentals realment impossibles d’intuir: del blanc al negre sense passar al gris en dos paràgrafs. Qualsevol hipòtesi que un es pugui formular queda desmuntada en dos pagines.

En algun moment, arribes a preguntar-te si Axat aconseguirà dotar de coherència tot aquest material per aconseguir un final més o menys creïble. I sí, ho aconsegueix. La muntanya russa és tant accentuat que recorda una trepidant pel·lícula de Hollywood. L’estil cinematogràfic s’aconsegueix gràcies al to esquemàtic d’alguns passatges, amb descripcions breus però precises, que ens empeny endavant a una velocitat de vertigen. És un llibre del qual és interessant fer una segona lectura per comprovar com l’autor ha anat fent encaixar les peces del trencaclosques (i ha deixat algun enigma sense resoldre). Els personatges no estan excessivament caracteritzats: un parell de pinzellades. Forma part del joc, així no podem saber exactament quin paper tenen en la trama fins que l’autor ho vol. No és en va que Ted, el protagonista, sigui un gran jugador d’escacs. Un joc en què cal anticipar-se als moviments del contrari, preveure múltiples solucions per a un problema i tenir una ment analítica i memòria fotogràfica.

Durant la lectura, igual que li passa al seu protagonista, ens sorgiran molts dubtes. Farem moltes conjectures que ràpidament haurem de tornar a replantejar-nos perquè s’han anat en orris. I en aquest camí anirem de la mà de Ted, i juntament amb ell anirem obrint portes, trobant el camí i de pas les respostes.