Què vol dir l’emergència? D’una banda, es presenta com el clam davant de la ruïna imminent, el moment crític que reclama acció immediata. D’altra banda, emergeix com a oportunitat, com a la possibilitat de sorgir i transcendir. En aquest equilibri subtil, neix com un llamp Si una emergència (Premi Carles Riba, publicat a Proa), de Mireia Calafell, tant un recordatori de la fragilitat com una invitació a la renovació.
Encara que parlar de la poesia és impossible, com bé admet Pol Guasch a l’epíleg, podem expressar en primera persona el que ens transmet una obra. Estem davant d’una poesia cítrica, que acaricia les nostres ferides i ens guia cap a una sortida d’emergència, un ressorgir. Ens trobem en un estat d’emergència quan quelcom ens demana actuar.
Enfrontar-nos a una emergència és ser confrontat amb la cruesa del moment present, quan el cor ens batega amb fervor i el temps sembla detenir-se. És en aquests instants que la quotidianitat es trenca i esdevé un record distorsionat en la nostra ment, una imatge borrosa que ens pressiona a posar fil a l’agulla.
La pregunta que roman és: a qui no li agrada la quotidianitat? Volar a l’estiu i tornar al niu quan refreda, citant Francisco Cabral. Un estat d’emergència és una ruptura immediata, sovint necessària (no pot ser d’una altra manera) que afecta directament la nostra forma de viure. Una ruptura que es fa patent en la primera part del poemari, on mitjançant la ferida de l’amor, fa esclatar un tall en la narrativa de la vida, on el dia a dia queda malmès. Ens trobem davant d’un moment crític.
No obstant això, la segona part del poemari és un cant a continuar endavant, sempre endavant. A emergir de les runes que tant ens atemoreixen, però que són la condició indispensable per al creixement del món que portem dins nostre a cada instant, una vida que necessita espai buit per a florir. És en aquest punt que la poetessa ens encoratja a seguir el nostre camí cap a Ítaca, sense lamentar els cors trencats i les vicissituds del camí… Sempre val la pena continuar endavant.
Al final, tot plegat, la poesia de Calafell és una potenciadora del caràcter. Ens mostra la cruesa de la vida humana i la nostra lamentable condició. Repetint el que exposa Guasch, cap ni una paraula faria honor a les seves lletres, i cada poema ha de ser una píndola per reflexionar interiorment. Analitzar com fa un cirurgià la poesia és assassinar-la: és obrir el Panteó, netejar-lo de Déus i escriure després. Lluny del soroll dels imprescindibles, aquest llibre és una porta d’emergència. Fer-ne una lectura atenta et comporta acció imminent, però, si més no, t’aboca cap a rutes salvatges, on floreix la vida.
