Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Al mite grec d’Ícar, s’hi narra la caiguda en ple vol i la mort d’aquest personatge fantàstic a causa d’una imprudència de la qual ja estava avisat. El quadre on Pieter Brueghel pinta el mite penja d’una paret a la casa del professor Nathan Bryce, un químic que està al punt de mira de Newton, el protagonista d’El hombre que cayó a la Tierra (Alfaguara, amb traducció al castellà de José María Aroca). Newton és un extraterrestre androide que ha aterrat al nostre planeta, com Ícar, amb l’objectiu de redimir la seva imprudència i construir una nau espacial per portar els compatriotes que continuen vius al seu planeta, Anthea, després d’una massacre nuclear. Tanmateix, quan arriba aquí, s’adona que la naturalesa humana és diferent de com creia i pateix una solitud que l’asfixia i que amenaça d’impedir la missió.
Aquesta novel·la de Walter Tevis (1928-1984), autor d’altres com Sinsonte, es va publicar originalment el 1963 i va ser portada al cinema amb David Bowie al paper del protagonista, i recentment s’ha fet una sèrie de televisió. Newton ha de mantenir en secret la seva identitat, però descobreix que els humans, tot i ser menys intel·ligents, són més perseverants i perillosos quan es proposen alguna cosa, com és el cas del doctor Bryce, que sospita d’ell. La seva aparença humanoide no és suficient.
William Tevis.
Newton contacta amb un multimilionari del món de les patents perquè financiï el seu projecte. Durant el seu desenvolupament, coneix Bryce, i no es podrà desfer ni de les sospites d’aquest ni de la nostàlgia que sent cap al seu planeta ni del rebuig cap als humans. Al seu planeta, quan es va preparar per al viatge, va aprendre sobre els humans a partir de sèries nord-americanes, però una vegada va arribar-hi, va observar que eren estereotips i que els veritables homes i dones són diferents de com els ensenyen a la televisió, cosa que també suposa una crítica a la representació de les persones que es fa a les pantalles.
Tevis té una manera particular de crear personatges no humans. De fet, Newton s’assembla molt en aquest aspecte al protagonista de Sinsonte. Aquest autor escriu novel·les els personatges de les quals semblen establir polsos dialèctics sobre els temes centrals de la trama per posar dilemes i reflexions sobre la taula. Tevis podia haver aprofitat i espremut la nostàlgia de Newton cap al seu planeta; no obstant això, encara que ho esmenta, ha prioritzat altres aspectes de la trama.
El hombre que cayó a la Tierra és una novel·la de ciència-ficció al·legòrica. És una representació dels èxodes de població, en aquest cas interplanetaris, i del rebuig o l’hospitalitat. Igualment, també parla sobre la solitud, l’existencialisme, l’enyorança, la salvació de la humanitat de les seves pròpies imprudències i debilitats i el que suposa sentir-se integrat i formar part d’un grup o comunitat i assemblar-se a la resta. Es tracta d’una mirada neta per part d’un ésser d’un altre planeta cap al nostre i els seus habitants i els defectes que ens neguem a reconèixer, ja que l’ésser humà té la capacitat, i moltes vegades sembla que també la voluntat, de destruir tot el que l’envolta, fins i tot a si mateix, i després, potser, penedir-se’n.
