Dos músics devorats i oblidats per la història

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquesta petita joia que ens ofereix durant aquest mes el Tantarantana juga amb la ficció i la nostàlgia en un espectacle de poc més d’una hora, inclassificable. Una breu comèdia-concert en la qual se’ns explica la suposada història d’una parella d’artistes, català i andalusa, que esdevindran cantants de jazz i de música lleugera en els anys quaranta i cinquanta. Però no tindran sort, després d’uns breus èxits i fins i tot d’una actuació al Carnegie Hall s’esvairan en l’oblit, com tants altres bons artistes de l’època.

El tema podia haver fornit material per a un espectacle més llarg i amb un gruix de més intensitat en el fil conductor. S’esmenta de passada el mític Cugat i es passa una mica de puntetes per la rància situació del nostre país en aquells anys. No es pot evitar pensar en quin musical més interessant es podria fer a partir d’aquest magnífic esbós a l’entorn de l’època i en el possible homenatge subjacent a tants músics oblidats que van fer les Amèriques en aquells anys difícils, amb resultats diversos, que sovint no van anar més enllà de la subsistència malgrat la seva gran vàlua com a músics.

Però aquesta brevetat fa que l’espectacle sigui funcional, susceptible d’agradar a tothom i de moure’s per diferents espais, si cal, sense demanar un esforç exagerat. El decorat, tot i la seva modèstia, ens immergeix de ple en tota una època, ens evoca fins i tot l’antiga sala de ball de l’Apolo, per exemple. El muntatge compta amb tres músics excel·lents, amb una gran complicitat amb la parella de protagonistes, Cinta Moreno i Aitor Galisteo-Roche, els quals en molts moments semblen ben bé sorgir de dins d’un musical americà d’aquells anys.

Els dos actors i cantants aconsegueixen crear una mena de clima ambiental reeixit, amb poc vestuari i amb uns recursos sense grans pretensions. Aitor Galisteo-Roche interpreta aquest Martí Benet, esdevingut Martin Bennet, per exigències de la feina, amb sobrietat i una certa distància que ens fa pensar en aquells personatges del cinema negre castigats per la vida. Hi ha química entre els protagonistes i Cinta Moreno-Patty Lemon és tota una gran troballa, una actriu i cantant que té carisma, simpatia,  i que sembla desprendre llum pròpia, amb una gràcia especial per a aquest paper aparentment senzill però ple de matisos.

El Tantarantana acull molt públic jove però aquest és un espectacle per a tots els públics que mereix difusió i èxit. La gent gran evocarà els bons temps de les varietats, d’aquell Paral·lel sovint mitificat. La tria musical és eclèctica, alguns temes se’ns ofereixen sencers, d’altres fragmentats, sempre amb una ironia subliminal que ens els fa actuals i divertits, encara que ens expliquin tristors. Ens trobem davant d’un d’aquests petits grans espectacles habituals en aquest teatre singular i imprescindible. Un final menys abrupte aconseguiria reblar el clau del muntatge d’una forma menys sobtada i més reeixida, ni que fos amb algun bis paradigmàtic d’aquesta parella de cantants, sorgits del passat de forma inesperada. En tot cas, cal no desaprofitar l’ocasió de passar una molt bona estona al teatre, amb una proposta original, divertida i amb una certa profunditat que va més enllà de les aparences.

________

There was a fiesta! At Carnegie Hall / Teatre Tantarantana (Flors, 22) / Dramatúrgia i direcció escènica: Salvador S. Sánchez / Fins el 27 de novembre / 70 minuts / Entre 12 i 16 euros / www.tantarantana.com