Secrets de petits pobles

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fa anys hi havia un debat recurrent, entre crítics literaris i gent del món de la literatura, en general, sobre què era o no era una novel·la. Avui aquell debat sembla superat i s’ha obert molt més el ventall sobre el gènere i les seves característiques. Existeix un terme, fixup, encunyat, segons sembla, per l’autor canadenc de ciència ficció A. E. Van Vogt (1912-2000), que fa referència a un llibre format per diferents relats que tenen algun tipus de connexió, respecte als personatges o les situacions. De tota manera, com a concepte sense nom específic, podem trobar llibres d’aquesta mena des de fa molt de temps i en diferents gèneres, en ocasions endegats de forma intencionada i, en d’altres, sense comptar amb un objectiu previ específic.

Ramon Mas, en aquest llibre relativament breu, utilitza aquesta tècnica literària. Ens trobem a Afores (Edicions 1984) amb vuit narracions breus, situades en un espai físic determinat i en les quals els personatges els anem recuperant en diferents moments. L’espai físic geogràfic ens endinsa en uns poblets que ens són propers però podrien ser de qualsevol indret del món. Els pobles tenen el valor de ser un microcosmos ple de misteris, amb gent que es coneix des de fa temps però que amaga desitjos, secrets, dobles vides, odis ancestrals.

Aquests pobles d’Afores no són gaire diferents dels poblets dels llibres de Stephen King o de Ruth Rendell tot i que també ens evoquen la nostra tradició literària catalana contemporània, així com una gran part de l’imaginari col·lectiu lligat al cinema o la televisió, fins i tot a antics clàssics del setè art com ara Le Courbeau, de Clouzot. I aquí ens ensopeguem, a més a més, amb elements d’aquell realisme màgic de la novel·lística hispanoamericana.

Un element distorsionador de la rutina sacseja, de forma relativa, l’aparent placidesa de l’entorn, un suïcidi. Els habitants del poble i un foraster coincidiran a l’enterrament. El llibre resta amarat de misteris que se’ns expliquen a mitges o que tan sols s’insinuen. Totes les històries i els personatges que les protagonitzen resten en una mena de boira que ens els fa irreals. Potser són fantasmes, com aquest carter transparent que porta una carta a un no lloc rural.

El gran valor del llibre és, sobretot, el seu llenguatge, acurat sense excessos, aparentment planer però que evidencia la molta lectura que hi ha al darrere. L’escriptor té la grapa de no oferir-nos solucions fàcils, podríem imaginar, interpretar o fins i tot creure que aquest paisatge de ficció està habitat per estranys espectres, si no fos que els elements quotidians, com ara les begudes i les menges que ens ofereixen a la taverna del poble, ens retornen a una realitat molt més matèrica i palpable.

Avui dia es publica molt i costa destriar el gra de la palla però un llibre ben escrit, com aquest, de seguida evidencia els seus valors, quan el tenim a les mans. Els podem percebre gairebé per intuïció. La relativa brevetat d’Afores és un mèrit més, el volum té la durada justa i tot i que ens deixi un alè de misteri inquietant en acabar, això representa, més aviat, un valor afegit.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

• Qué vergüenza, Paulina Flores (Seix Barral).
• Tot això ho faig perquè tinc molta por, Empar Moliner (Proa).
• La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema/Acantilado).
• Entropías personales, Iván Vallejo (Eolas).
• Torero d’hivern, Miquel Adam (Edicions 1984).