Paul Auster: «Tos els escriptors són persones ferides perquè el món no els és suficient»

Manel Haro / @manelhc

Paul Auster (Nova York, 1947) ha aterrat a Barcelona per presentar la seva nova novel·la, 4 3 2 1 (Edicions 62 en català amb traducció d’Albert Nolla i Seix Barral en castellà amb traducció de Benito Gómez Ibáñez). Arriba a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya de Barcelona per presentar-la als mitjans de comunicació. Quan els fotògrafs li demanen que es tregui les ulleres de sol, ell s’hi nega rotundament, a les fotos ha de sortir amb elles perquè és marca de la casa. Però quan seu, se les treu i llavors els fotògrafs no perden l’oportunitat d’omplir de flaixos la sala.

L’escriptor nord-americà ha consolidat una vasta producció literària amb obres com Leviatan, Bogeries de Brooklyn o la seva Trilogia de Nova York. 4 3 2 1 es publica set anys després de l’anterior, Sunset Park. Entremig hi ha hagut obra, però no de ficció. En aquests set anys, Auster estava cuinant una novel·la ambiciosa, quatre novel·les en una, com ell mateix explica. Hi narra la vida d’Archie Ferguson a través de quatre històries paral·leles, les vides que el personatge té i les que podria haver tingut si les seves decisions vitals haguessin estat unes altres. D’aquesta manera Auster juga amb la idea de quin seria el destí de les persones si l’atzar hagués jugat les seves cartes d’una altra manera.

«Vaig escriure Sunset Part en sis mesos, un període curt però molt intens que em va deixar esgotat, així que vaig necessitar descansar», confessa Auser, qui va aprofitar la pausa per escriure un parell de textos autobiogràfics, Diari d’hivern i Informe de l’interior: «amb ells vaig fer una incursió a la meva infància, i això em va portar a reflexionar sobre aquesta etapa de la vida humana i a escriure aquesta nova novel·la.» Encara que aquest no és un text autobiogràfic, l’autor assegura que hi ha molt de la seva vida en ella.

Sobre la seva infància i adolescència, explica l’autor que ell ja llegia molt i escrivia a partir del nou anys, però el fet més determinant d’aquella època va ser quan amb quinze anys va llegir Crim i càstig, de Dostoievski: «aquella experiència em va commoure tant, que vaig decidir que jo volia escriure novel·les.» Davant la pregunta sobre quina hauria estat la seva professió si no hagués estat escriptor, ell respon que segurament músic: «de fet, escric les meves novel·les com si fossin improvisacions de jazz.»

Auster considera que «tots els escriptors, i els artistes en general, són, en el fons, persones ferides, perquè el món no els és suficient, i és molt difícil curar-se d’aquesta malaltia» i cita al cineasta rus Andréi Tarkovski quan va dir que tot els éssers humans que fan art ho fan perquè la vida no és perfecta. Preguntat sobre la inestabilitat del món actual i sobre la situació social i política dels Estats Units en l’era Trump, Auster pregunta si els periodistes volen la resposta llarga o la curta: «si voleu la llarga, estarem aquí fins demà, però si voleu la curta, us la dic, és aquesta: Déu meu, quin embolic!»