Rosa Gómez. Barcelona
La protagonista d’aquesta obra, Elisabeth, és una dona madura, que passa de la seixantena, a la qual la vida no li ofereix massa sorpreses. La seva mare ha mort fa poc, té una parella des de fa mitja vida, una feina estable, de la que es jubilarà en poc temps… Tota la seva vida està marcada i ben quadrada. Un dia, però, decideix fer una festa de primavera, sense cap raó, i convidar els seus amics i coneguts, entre els quals tenim els seus veïns del pis de dalt, Jean-Lino i Lydie. Hi ha una festa, ara necessitem quelcom que desbarati la lògica normal de la vida acomodada.
Aquesta novel·la (que publica Anagrama) resulta ser una queixa a la mediocritat, a l’estabilitat. En paraules de la pròpia autora, Babilònia “es el símbol de l’exili jueu, d’un món al que no es pertany… Les persones neixen i moren sense que ningú s’adoni de la seva presència i sense aconseguir grans èxits: creuem la existència sense soroll, sense haver estat feliços”. El que a Elisabeth no li agrada del seu marit, Pierre, és que es tracta d’un home massa benevolent, que l’estima sense tenir cap queixa, li critica l’amor quasi involuntari. El que molesta, el que no agrada, és l’estabilitat, la tranquil·litat, és per això que hi ha la necessitat d’un detonant que les trenqui.
S’espera que sigui aquesta festa de la primavera qui ho faci, però acaba sent quelcom molt més greu. El detonant del caos en aquesta novel·la serà la mort de Lydie a mans del seu marit, produïda per un simple desacord en la parella. El llibre està centrat en dos personatges, el d’Elisabeth i el de Jean-Lino, evidentment, tant Pierre com Lydie són essencials per al desenvolupament de la trama, però ho són de forma funcional, es tracten de caràcters molt bidimensionals, que només apareixen per avançar la trama. En canvi, Elisabeth i Jean-Lino són tridimensionals, se’ns relata la seva història, tant passada com immediata. Però són persones tristes, l’autora esmenta diverses vegades a Robert Frank, fotògraf americà de la soledat de la societat, de qui el text ens narra: “És trist, cada foto és un himne a la soledat, és gent sola davant el futur… El meu Jean-Lino és així.”
Els lectors de Yasmina Reza ja sabem com treballa, ja hem arribat a comprendre què és el que la fa única i què és el que ens incomoda tant de les seves lectures. Hi ha un joc d’estranyament, ja va ser descrit pel dramaturg Bertolt Brecht, la nova visió d’una cosa habitual, des d’un angle diferent de l’habitual, ens redescobreix. En el cas de Reza, arriba fins a un punt d’estranyament que rossa l’absurd, apropant-se al nivell de Beckett, però ambientant-ho en una modernitat versemblant. Això és el que la fa única, podem sentir-nos identificats amb els personatges, encara que la situació sigui a vegades absurda. Resulta refrescant aquesta ironia antifelicitat reflectida per Reza, que proposa una lectura ràpida i agradable, i al mateix temps, manté la tensió al llag de la novel·la. Tot i això, en les últimes pàgines, ens costa mantenir l’interès en la narració, però per damunt de tot, considero que la feina feta per Reza és esplèndida. Cal seure i gaudir-la.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
