Júlia Costa / @liujatasco
Margaret Atwood és canadenca, com Alice Munro. Totes dues han sonat sovint com a candidates al premi Nobel, Munro el va aconseguit el 2013 però Atwood ha continuat sent l’eterna candidata. En això de la literatura, com en tot, els gustos són diversos però personalment i encara que admeto que no conec a fons tota l’obra, ni de l’una ni de l’altra, pel que he anat llegint jo hauria triat Atwood, que em sembla de més volada i més arriscada en els seus plantejaments i arguments de ficció.
L’any passat Lumen va publicar Nada se acaba d’Atwood (amb traducció de Miguel Temprano) que ja té alguns anys i el qual, per aquestes estranyes circumstàncies que mouen els mercats editorials, no comptava amb cap traducció al castellà o al català. De vegades l’èxit de vendes de determinat llibre d’un autor fa que es recuperin d’altres textos seus, no sempre els millors. Però també en algunes ocasions passa el contrari, l’èxit dels autors fa que escriguin sota demanda coses que ens deceben. Això es pot fer extensiu als pintors, als músics… En tot cas aquest volum es troba a l’alçada de la gran majoria de llibres d’una autora inclassificable i potser per això mateix, en ocasions, desconcertant.
Atwood incideix un cop més en la vida quotidiana, en les petites misèries entre les quals ens movem les persones, dones i homes sacsejats per la feina, els sentiments, la necessitat de bandejar la solitud, i que a la recerca de plenituds etèries caiem sovint en la mesquinesa. Res no acaba i tot comença sempre, sempre hi ha esperança i sempre hi ha decepció i covardia. Els dinosaures, presents en el llibre a través de la feina d’una de les protagonistes, simbolitzen aquesta realitat, han estat vius i ara són fòssils, esquelets, evocacions inexactes d’un món que va ser real i que avui és gairebé mític.
Llegir aquest llibre és, així mateix, passejar per aquells anys de finals dels setanta i mostra com n’és de difícil la versemblança quan algú vol recrear el passat en alguna novel·la que situa en dècades passades però en la qual els costums i les mentalitats són contemporànies. Els personatges fumen molt, fins i tot mentre dinen, beuen, parlen de fets i circumstàncies relatives al Canadà de l’època i als seus trasbalsos, esperances i servituds. Canadà ha estat una mena de paradís mitificat, amb bonics paisatges i al qual se suposava gairebé lliure de tensions.
Bé, doncs resulta que el paradís, com tot els paradisos, tenia ombres i segurament les té encara, aquí del Canadà en sabem poca cosa més enllà de quatre tòpics o de les narracions dels amics turistes que s’hi desplacen i hi fan una estada de quinze dies a tot estirar. Però si bé totes les pàtries són diferents hi ha elements del caràcter humà que són universals i amb els quals ens identifiquem. Nada se acaba compta amb tres personatges principals i alguns secundaris, entre els quals un parell de nenes que serveixen quan cal de justificació per al capteniment dels protagonistes. La novel·la segueix un ordre cronològic, amb alguns salts amb els temps, els capítols tenen una data exacta, situada entre els anys 1976 i 1978 i cadascun d’ells fa referència a un dels tres personatges principals: Nate, Elizabeth i Lesje.
Nate i Elizabeth són una parella que ha tingut dues filles, s’ha distanciat afectiva i sexualment però continua vivint plegada, de forma civilitzada, per les nenes o aquesta és l’excusa que troben tots dos per no assumir responsabilitats amb noves parelles i també pel fet que s’han creat uns llaços que no són fàcils de trencar. Tot trontolla quan un amant de la dona se suïcida. A partir d’aquest fet ens immergim en un món domèstic ple de trampes, gelosies no admeses, desitjos, solituds i febleses. L’home enceta una nova relació amb una altra dona, la fràgil i jove Lesje. Hi ha pel mig egoisme, inseguretat, Nate és ja una mena de paradigma de cert home modern, gairebé depèn econòmicament de les dones, no és capaç de prendre decisions definitives, és bona persona però fa patir sense mala intenció. Tots els personatges semblen bona gent en aquesta història però en el món real amb la bondat no n’hi ha prou.
La narració, en tercera persona, incideix en el passat de tot tres, infanteses difícils, problemes familiars de relació amb els adults els quals, al capdavall, també resulten comprensibles quan els anem coneixent. Som com som o com creiem que som però som també com ens veuen els altres i les relacions de dependència esdevenen subtils i servils en moltes ocasions. Les contradiccions dels personatges són així mateix les del país, amb la seva pintoresca política muntada, amb una xenofòbia passada pel sedàs de la suposada integració, amb les religions com a pes pesat que pot condicionar moltes decisions, amb un classisme rebutjat però del qual s’aprofiten els privilegiats atrets per la diferència, la qual en ocasions té un cert atractiu sexual fins que l’exotisme es manifesta com un miratge vital més.
Hi suren molts temes en aquest llibre: la presència de la mort, la solitud de la infantesa, el suïcidi com a sortida, l’autoengany, la impossibilitat de prendre decisions massa arriscades, el pes del passat, una mena de vampirisme en les relacions, l’excusa vital lligada a la procreació mitificada, fins i tot la violació en l’àmbit domèstic, l’evolució de la família o de la situació de l’home i la dona en el món actual. Encara que el llibre tingui ja uns quants anys i els costums hagin canviat i ja no es fumi tant hi ha aspectes humans que són ben persistents. Dones amb poder però encara mirades de cua d’ull, homes en crisi existencial que ja no són el pal de paller de la llar, que volen ser sensibles i tampoc són ben acceptats en un paper més fràgil del que els tocaria. I el sexe, com a força indefugible, lligat a la necessitat afectiva més pregona i amb el qual de vegades es juga de forma una mica inconscient pel fet que també amolla poder.
