Júlia Costa / @liujatasco
El 2013 Alice Munro (Ontario, 1913) va rebre el premi Nobel. Amb tots els condicionats que envolten aquests premis cal admetre que Munro és una escriptora d’alta volada que ha excel·lit, sobretot, en la narració breu. Tot i que fa alguns anys que va anunciar la seva retirada literària, després d’aquest anunci ha publicat un parell de llibres més. Estimada vida (Club Editor/Lumen) és el darrer, l’escriptora explica que perd memòria a causa de l’edat i aquest és també un dels temes d’alguns dels contes d’aquest recull.
Estimada vida (que arriba amb traducció de Dolors Udina en català i Eugeni Vázquez en castellà) aplega catorze relats. Els quatre darrers, segons testimoni de l’autora, són autobiogràfics i són també les primeres i darreres paraules, així com les més íntimes, que ha de dir sobre la seva pròpia vida. La temàtica i els personatges d’aquestes narracions són semblants a les d’altres reculls de l’escriptora: molts personatges femenins, dones d’edat madura que repassen la seva vida, les seves errades, les seves pors i les seves culpes sense renunciar a la vida estimada al capdavall i que dóna nom al títol. També trobem uns homes que acostumen a tenir un paper secundari i de vegades por reeixit en aquestes històries domèstiques, que poden semblar vulgars enmig de la seva grandesa vital.
No puc deixar de preguntar-me si aquí un recull semblant, fet per algun autor o autora poc conegut, tindria una sortida editorial. Em temo que no, la veritat. En els contes de Munro ens trobem enmig d’ambients provincians, modestos, propers encara que pertanyin a d’altres geografies, la majoria rurals, però d’aquesta ruralia actual, que no pot defugir la influència del món urbà del qual depèn. Malgrat que se situïn al Canadà tenim la impressió de conèixer molt bé aquests decorats i de què ens parlen. El sexe sorgeix de forma gairebé inesperada, amb les seves servituds que generen conflictes seriosos. L’estil de Munro és aparentment senzill però en realitat per tal d’arribar al moll de l’os d’aquestes petites històries hem de donar moltes voltes i restar atents al més petit detall. I és en aquest mateix estil, tan personal, on es perceben certes limitacions de l’autora, tan lloada d’ençà de la concessió del Nobel, de vegades es cau en una manca de profunditat que de tant donar voltes amaga el centre argumental de la narració.
En les petites històries d’aquest recull, al menys en les deu primeres, les quatre darreres són una mica diferents, hi ha sempre també un cert misteri que cal esbrinar i que sembla lligat a la vida quotidiana de forma indefugible. Res sembla important i tot ho és prou. Hi ha amor a la vida però també insatisfacció i fins i tot conformisme amb una realitat que en ocasions decep o complica la senzillesa de l’existència. Mentre que sembla que els interessos editorials tenen tendència a potenciar més aviat la novel·la de gènere i d’acció sembla que els darrers Nobels han apostat per l’intimisme i pels enigmes de les vides quotidianes aparentment més anodines.
