‘Lucky’, el darrer viatge d’un avi abans no li arribi la mort

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

M’ha agradat i emocionat aquest Lucky, una història aparentment decadent però amarada de grandesa -i tendresa-, amb un Harry Dean Stanton en gràcia de déu, si no fos que el personatge és ateu i ben segur que l’actor, també. La mort recent del protagonista li dóna un valor afegit tot i que als noranta anys no són aquestes unes morts gens imprevisibles. En tot cas, deu ser una sort arribar tan vell amb tanta lucidesa i ganes de treballar, considerant la imminència inevitable del desenllaç definitiu. Expliquen els comentaristes que el personatge està ben bé inspirat en l’actor, un senyor inclassificable, un esperit lliure, vaja. I fumador empedreït, per a desesperació dels metges dogmàtics i de les estadístiques ben intencionades.

No em puc estar de comparar aquesta pel·lícula amb aquella Straight Story de fa gairebé vint anys. El seu protagonista, Richard Farnsworth, també va morir poc després. És clar que tenia deu anys menys que Stanton i es va suïcidar, patia un càncer terminal. En aquell cas el protagonista viatjava en el seu singular vehicle i s’anava trobant gent, aquest Lucky no es mou del seu poble tot i que va constantment amunt i avall. Del poble en veiem poca cosa, uns bars, un súper, una botiga d’animalons… Però sabem que té escola i església i que hi rumbeja una convivència en la diversitat d’allò més solidària i emotiva.

La gent té cura del vell solitari, el mateix que passava a la meva escala de veïns autàrquica, res d’allò de l’Amèrica profunda sense ànima ni sentiments. Ens movem entre bona gent, comprensiva i més o menys feliç malgrat la migradesa ambiental. La història ens obsequia amb algunes pinzellades simbòliques i surrealistes i sense passar res, passa de tot. O ha passat, tot i que no se’ns expliqui amb gaire detalls. Aquella història veritable de fa anys comptava amb la direcció de David Lynch, que aquí fa d’actor secundari i, que com la resta, una colla de secundaris de categoria, està la mar de bé en el seu paper.

Em va costar una mica reconèixer James Darren, inoblidable guaperes de la meva joventut. Va ser la imatge d’un dels primers cromos que vaig enganxar a l’àlbum Cine Foto  i el recordo a moltes pel·lícules, fent de noi una mica exòtic i de bon veure. John Carroll Lynch, actor amb un rostre tan poc convencional com Stanton, però d’un altre estil, s’estrena de forma excel·lent com a director amb aquesta pel·lícula minimalista, humana i inoblidable, crec que serà d’aquelles que recordi durant anys, al menys pel que fa a determinades escenes i frases.

I, evidentment, no oblidaré mai, si no és que perdo la memòria, un risc mes de l’envelliment, la versió del Volver, interpretada pel protagonista en una festa mexicana d’aniversari infantil, tan semblant als aniversaris infantils de tot arreu. Durant la meva infantesa estaven molt de moda les ranxeres, avui han revifat, amb les noves migracions. De vegades escolto un programa de música hispanoamericana que es diu Cantina abierta, hi posen de tot però hi ha cançons molt boniques, desconegudes per nosaltres en el present. I en castellà, per tal que les puguis entendre i aprendre encara que no sàpigues l’anglès imprescindible i canònic. Feia temps que no sortia tan satisfeta del cinema, la veritat.