L’escriptor anglès George Orwell, en la seva novel·la 1984, deia una d’aquelles frases que passen a la prosperitat: “La història està escrita pels guanyadors”. Potser que Orwell tingués raó, però en faré un petit matís: les guerres, hagin estat guanyades per uns o altres, sempre han invisibilitzat el paper de les dones; llavors, elles sempre les han perdudes. Em quedaré amb una altra dita, aquesta d’una dona, Virginia Woolf, que descriu millor la situació: “Anònim és nom de dona”. I és que la Virginia Woolf sabia bé de què parlava —no sé si Orwell ho feia— quan va pronunciar aquesta sentència. La guanyadora del Premi Nobel de Litreratura Svetlana Alexiévich es posa la capa d’heroïna en el llibre La guerra no té cara de dona (Raig Verd en català amb traducció de Miquel Cabal i Debate en castellà amb traducció de Zahara García) i tracta de fer quelcom que no és comú: visibilitzar el paper fonamental que tenen les dones.
El llibre té moltes virtuts, massa per embotir-les totes en una ressenya, però la que més m’ha agradat és el segon plànol en el qual es mou l’autora bielorussa. Ella coneix perfectament el seu paper com a narradora, deixant que les protagonistes siguin aquelles que mai han tingut un paper —ni secundari ni principal— a la història. Això no obstant, les reflexions de l’autora són de gran pes, breus però penetrants, i fan de cada testimoni una crítica ferotge que cal analitzar amb deteniment. Per desgràcia, hi ha només un centenar de testimonis de dones i no del gairebé milió que van combatre a les files de l’exèrcit Roig. Era 9 de maig del 1945, l’Alemanya nazi signava la rendició incondicional enfront del Mariscal Gueorgui Zhúkov posant fi a la Segona Guerra Mundial. Elles van guanyar, com la resta de l’exèrcit, però mentre ells gallardejaven del seu triomf, elles quedarien a l’ombra fins que algú —o l’Alexiévich— les recordaren de nou.
La forma de narrar, mitjançant testimonis personals i únics, fan d’aquest llibre una amalgama de tots els sentiments que han quedat amagats. Elles també passaven fam, fred i por. Elles també eren franctiradores d’èxit i condecorades conductores de tancs. Elles també sabien lluitar, disparar i lluitar. Tot plegat, elles van fer el mateix treball que els homes, i no hi ha raó per no compartir el premi de la victòria. N’he llegit molt, de la Segona Guerra Mundial, però puc dir que aquest llibre té quelcom especial que no sé descriure amb paraules. És una obertura d’ulls i una estovada de realitat, essent clars i crus, als qui creiem que la guerra era «una cosa d’homes».
L’autora busseja en un mar de turment i dolor que només una persona que ho ha viscut pot descriure. De mica en mica fins a fer-ho gran, com una matrioixka, va superposant els diferents testimonis fins a crear un còdex de més de dos anys de feina. Algunes era el primer cop que es buidaven emocionalment, d’altres l’autora ens diu que no han pogut fer-ho perquè els records envaïen la seua ment i resultava insuportable, i algunes han esborrat certs detalls que, avui dia, continuen candents. Hem d’agrair el compromís d’ Alexiévich amb les dones, que és, per a mi, el millor que hi ha al llibre. Més de cent testimonis de qualsevol altre tema haguessin resultat repetitius, massa densos i avorrits. Però no ens podem cansar mai d’una part de la història que la gran majoria desconeixem. Gràcies, Svetlana, per estovar-me la ment.
