En sentit literari, i simplement literari, és on sóc pujolista de cap a peus. En un primer moment vaig cometre l’error de pensar que, pot ser, un llibre sobre els barcelonins no tenia trellat. És a dir, que era un projecte massa ample i que, per l’ambició, podria acabar com aigua en cistella. No obstant això, aquest treball de camp que ha fet Adrià Pujol, des del principi, m’ha semblat més fascinant com més navegava per aquell mar de bon lèxic (sense metàfores encara seríem australopitecs, oi?).
Així doncs, veig que el llibre que planteja L’Avenç esdevé el Netflix literari. Capítols breus, que et fan voler més i més fins que, com m’ha passat, te l’empasses tot d’una. L’Autor (en majúscules, sí) ens captiva amb un recorregut anual, amb la seua pertinent partició entre dotze (una per cada mes de l’any), tractant la indescriptible societat catalana. Jo, en condició de valencià, sempre he vist la meva societat com complexa, inaccessible en molts moments, però l’autor em fa pensar que, tot plegat, les nostres societats comparteixen alguna cosa més que llengua i mar. Llegisc sovint Pujol, mig-conec el seu humor (si és que açò es pot conèixer) i l’he imaginat enfront de l’ordinador gaudint de veritat a l’hora d’escriure el llibre. La veu de la consciència que hi apareix, és una perfecta caricatura.
Per fer-ne un dibuix, tot i que siga amb pinzellades difoses, l’autor triarà «els que se’n senten i en fan bandera. I els barrejaré amb els que en són i potser ni s’ho han plantejat», un còctel d’intel·ligència amb dos dits de whisky. De Gener a Desembre, Pujol divaga amb astúcia per les ments dels diferents barcelonins. La virtut principal d’aquest llibre és eixa: el viatjar pels pensaments de la resta de la societat, des del xinés de sota casa que té tota la família al bar fins als modernets de bigotí hitlerià i MacBook Air que creuen que menjar cereals de colors per desdejunar és quelcom revolucionari
Entremig d’aquest esbós antropològic, la consciència del Pujol fa acte de presència deixant-nos uns diàlegs que m’ha tret més d’uns quants somriures. Llegint Els barcelonins, coneixes la societat, però també l’autor. A més a més, hi ha unes delicioses referències que et fan una mica menys ignorant. Noms, llibres i anècdotes, i sempre recordant-se dels barcelonins que, per desgràcia, ja no hi són. Lluny de caure en tòpics, es nota que darrere d’una bona estona mentre escrivia, l’autor ha fet kilòmetres i ha perdut el temps amb algunes persones que, estic segur, hagués preferit invertir en la seua família. El treball de camp darrere d’aquest calendari barceloní social es veu reflectit a cada pinzellada, deixant una Barcelona acolorida, com si es tractés d’un quadre de Turner.
El que em semblava una qüestió fàcil de resoldre, es converteix en un trencaclosques d’1.620.809 peces, una per cada barceloní que viu, pensa i actua d’una forma totalment diferent del del costat. El llibre d’en Pujol hauria d’adaptar-se a totes les societats, perquè un cop acabada la darrera pàgina, a tu, lector, et preguntaré: per què et sents d’on vius? Veuràs com, tal com ens contesten alguns personatges, pensaràs que el teu lloc no et fa ni fred ni calor. Potser sigues dels que diuen: perquè sí, o dels hippies que diuen que no creuen en les fronteres i blablabla perquè, segons ells, «les belles etiquetes han mort».
