Reconec que he acabat de llegir Clàssics per a la vida, de Nuccio Ordine, amb una sensació agredolça. En general, la subtilesa d’aquest llibre deixa en evidència la necessitat de llegir reflexions sobre els llibres abans de treballar-los. M’explique. Crec que l’ordre correcte de lectura hauria de ser: Clàssics per a la vida més qualsevol llibre que s’hi cite. Agredolça per què? Perquè no he arribat a temps a seguir aquest ordre, he llegit la majoria de clàssics que s’hi proposen, i ara trobe que tenen molt més sentit del que jo pensava. Els rellegiré, que com deia Joan Fuster, és l’única manera seriosa de llegir.
La història de l’autor m’és vertaderament interessant. Per a mi, un geni, però que malgrat ser, entre altres coses, professor de literatura italiana a la Universitat de Calabria i director de col·lacions de clàssics, no va trobar el reconeixement que mereixia fins a 2013 amb La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema/Acantilado), que es va traduir a més d’una vintena d’idiomes.
A Clàssics per a la vida (Quaderns Crema/Acantilado) l’autor no fa una penetració ensotada sinó que amb la seua ploma et deixa una gota de mel al llavi perquè sigues tu qui, amb les seues reflexions, tingues interès pels clàssics. Aquesta és, per a mi, la major de les virtuts, el fet de crear en un lector jove com jo una gran predisposició a llegir els títols que s’hi proposa. De fet, el nivell d’escriptura acadèmica de l’autor podria ser aplicable als estudis de secundària de qualsevol país.
Crec que és un dels pocs llibres del qual puc fer-ne dues interpretacions i/o dibuixar dos possibles camins de lectura. El primer, curt i menys interessant, és fullejar aquest llibre, com si fóra un resum d’obres magnes, i prou. Res més, llegir sense debat ni creixement. La segona (feu aquesta, si us plau) és durant aquest estiu, agafar l’índex de Clàssics per a la vida i, al costat, els llibres que hi suggereix. Llegir què hi diu Ordine, llegir el clàssic en qüestió, i veure si estàs –o no— d’acord. D’aquesta forma, gràcies al llibre de Nuccio Ordine podrem formar lectors amb opinió pròpia, que puguen parlar de Shakespeare i de Zweig, de Dickens i de Defoe, i fer les relacions pertinents entre Montale i Calvino.
Així, aquest llibre esdevé una introducció majestuosa a la literatura universal. Si he de fer-ne cap crítica, pense que alguna de les obres de la literatura catalana podrien tenir un espai a l’índex i parlar d’igual a igual amb molts dels títols que hi apareixen. Així i tot, la tria em sembla magnífica, no eliminaria cap títol. És un llibre que em sembla tan generós d’idees i tan sintètic en la forma, que l’obra em queda –fins i tot—una mica breu perquè el cos (i la ment) et demana més i més. Però, com he proposat, aquestes 171 pàgines poden esdevenir milers si, després de la reflexió, hi sumem l’obra.
També cal destacar la traducció de Jordi Bayod (en català i castellà), que fa que tot llisque a la perfecció, com un motor ben restaurat. Per últim, explicar dos desitjos després de llegir Ordine. El primer, que els més joves puguen tractar aquesta obra, i el segon, que mai deixem morir els clàssics, perquè són una forma d’interpretar el món, que malgrat ser canviant, també és cíclic, i tot es repeteix.
