Ngũgĩ wa Thiong’o: «Escriure sobre les injustícies del passat és una manera de lluitar contra les injustícies del present»

L’autor kenyà, candidat al Nobel de Literatura, escriu sobre l’opressió del colonialisme en les societats africanes i les minories culturals
L'autor, en un hotel d'Olot / Foto de Manel Haro

L’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o (Limuru, Kènia, 1938​) va començar a ser realment conegut arreu del món pels volts de 2010, quan el seu nom va encapçalar la llista d’apostes per guanyar el Premi Nobel de Literatura. Era aquella una època de filtracions del jurat del guardó d’Estocolm, la qual cosa feia que quan un nom pujava de manera sobtada en les cases d’apostes, és perquè tenia tots els números de guanyar. Però aquell no va ser el cas de Thiong’o, que vuit anys després encara segueix sent un dels favorits per aconseguir aquesta distinció. No seria el primer autor africà amb Nobel, però sí seria el primer que se l’emporta gràcies a una obra escrita originalment en una llengua africana, el kikuyu. Tots els escriptors del continent amb Nobel escriuen o escrivien en francès o en anglès.

L’obra de Thiong’o ha anat guanyant presència a les nostres llibreries, tant en català com en castellà, gràcies especialment a l’aposta, ferma i decidida, de l’editora Laura Huerga, que està publicant en els seus segells Raig Verd  i Rayo Verde pràcticament tota la seva obra de no ficció, com Somnis en temps de guerra i La Casa de l’Intèrpret, dos magnífics volums de memòries, i alguns dels seus assajos, com Desplaçar el centre i Descolonitzar la ment, on Thiong’o exposa els greus efectes que ha tingut el colonialisme en les societats i les cultures africanes. D’entre les seves novel·les, cal destacar El diable a la creu (Txalaparta) i El brujo del cuervo (Alfaguara). La seva obra destaca, a més de per la seva qualitat, per exposar la lluita de les minories contra el poder colonial i la imposició religiosa i cultural a l’Àfrica, a més de retratar la vida en una societat tan patriarcal i jerarquitzada com la que va conèixer l’autor quan vivia a Kènia.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Com veu l’auge de la literatura africana arreu del món?

És genial, perquè a l’Àfrica hi ha hagut molt bons llibres en els darrers cinquanta anys, gràcies a escriptors brillants. Ni tan sols jo sóc capaç d’estar al dia de tot el que es fa en la literatura africana. Sí que podríem dir que hi ha un sentiment compartit vers la literatura, i és que ens ha enriquit, ens ha donat una mena de salut espiritual a tots.

Des d’Occident moltes vegades percebem la literatura africana com un fet exòtic. Això és bo o dolent?

Si exòtic vol dir que una persona troba motivacions per agafar un llibre i llegir-lo, doncs endavant, que el llegeixi per exotisme. Llavors el llibre ja parlarà per si sol, ja trencarà les etiquetes. Pensa que la gent llegeix per moltes raons, a vegades només per les cobertes, així que l’exotisme no és dolent. De totes maneres, trobo important diferenciar la literatura que surt d’Àfrica i que és escrita en alguna llengua europea de la literatura escrita directament en una llengua africana. Aquesta és la que més m’interessa a mi, perquè connecta amb la idea de desplaçar el centre.

Una idea aquesta que vostè ha defensat molt, és a dir, que cal deixar de pensar que a Occident som el centre del món i que tot el que està fora d’aquest centre és perifèric i, per tant, menys important.

És que a l’Àfrica, durant molts anys s’han agafat les llengües i les cultures europees com a centres de coneixement, com allò que és global i, per tant, vàlid. Quan parlo de desplaçar el centre, em refereixo a què totes les llengües poden mostrar el centre del món, perquè des de qualsevol llengua es pot fer una connexió amb les altres. Pots escriure en kikuyu i que els teus llibres acabin a llibreries de qualsevol punt del planeta.

A banda de la llengua, quines altres formes de colonització tenim en el segle XXI?

Bé, si parlem dels nadius americans, mai han deixat d’estar en una situació de colonialisme, perquè van ser ocupats i mai aconseguiran cap tipus d’independència. Això també passa amb determinades comunitats de Nova Zelanda i Austràlia, van ser colonitzades i així segueixen. Ara bé, en aquestes zones no hi ha un sentiment de voler ser independents com sí que hi ha hagut a l’Àfrica durant el segle XX. Segurament ara mateix no podríem parlar de situacions de colonialisme en el sentit clàssic del terme, però sí que podríem parlar de les conseqüències que queden i són visibles del colonialisme del passat. Hi ha una herència colonial que es nota en la política, en les estructures socials. Per exemple, encara assumim que una llengua pot estar per sobre de l’altra, o que una cultura és millor que una altra, fins i tot dintre d’un mateix país. Aquestes jerarquies han de ser rebutjades, les llengües i les cultures poden conviure i créixer en una relació de donar i de rebre.

Això és extrapolable a altres escenaris?

Sí, ara parlem de llengües i cultures, però podem referir-nos a la política, l’economia, les nacions. No hi hauria d’haver unes nacions millors que altres, i en lloc d’una relació de jerarquia hi hauria d’haver una relació de cooperació. Jo parlava de les llengües perquè és un bon exemple de tot això que dic, es veu molt clar.

Ara el feminisme està més d’actualitat que mai i, de fet, hi ha veus d’escriptores africanes que en són referents, però vostè ja defensava fa temps un cert feminisme en les seves novel·les quan parlava de la situació de la dona a l’Àfrica.

Jo només reflecteixo el que tenim en la nostra societat, però és evident que les dones són essencials en la nostra vida, són majoria i, a més, hi ha una realitat inqüestionable, i és que siguis home o dona, ets aquí perquè has estat en el ventre d’una dona durant nou mesos. Només amb això, la dona ja està al centre de tot. Si en els meus llibres hi ha feminisme és perquè jo ho veig així. De totes maneres tornem al mateix tema, el problema de les jerarquies que regeixen les societats i les famílies, la relació que s’estableix entre homes i dones. Es creu equivocadament que els homes són la part racional i, per tant, allò important, mentre que la resta és allò emocional, allò que no val, però fins i tot si això fos cert, ¿podria tirar endavant només la part racional sense la cooperació d’allò emocional? ¿Pot el cervell mantenir viu tot el cos sense la implicació de la resta d’òrgans?

En els seus llibres també reflecteix el mal que han fet les religions a l’Àfrica, especialment el cristianisme. Un altre problema de jerarquies?

Moltes religions han oblidat l’espiritualitat i l’espiritualitat és un ideal humà. La vida no pot ser només caminar, menjar i dormir, perquè tots volem assolir una qualitat de vida, una espiritualitat que es manifesta de maneres diverses: la forma com ens relacionem entre nosaltres o amb la natura, com endrecem la nostra vida, com sentim l’amor… Tot això són ideals espirituals i així van començar moltes religions, reflectint aquestes aspiracions, fins i tot la relació amb déu. Però en algun moment tot això es va confondre amb què calia pregar tantes vegades cada dia, que era necessari sotmetre’s a determinades obligacions i complir rituals imposats que van desplaçar l’espiritualitat. Hi ha moltes religions, doncs, que ara mateix lluiten pel ritualisme i no pas per l’espiritualitat i això porta en molts casos a caure en jerarquies emocionals: la meva religió és millor que la teva. Aquí és quan s’imposen les religions, quan es creu que cal lluitar per imposar un déu. Si un déu és tan poderós, per què necessita que els humans lluitem per ell?

Vostè ha oblidat ja la violència que va patir per culpa de totes aquestes jerarquies?

Diguem que no pots permetre que cap lluita et destrueixi, no pots carregar amb ella tota la vida. El cristianisme va venir a l’Àfrica amb el colonialisme i el colonialisme es basava en l’explotació de les persones, així que hi havia una lluita constant entre totes aquestes estructures. Suposo que escriure sobre les injustícies del passat és una manera de lluitar contra les injustícies del present.

Quin record té de la seva mare, tenint en compte que va ser una dona molt lluitadora en una societat tan patriarcal?

Jo sempre parlo de la meva mare, de fet al meu llibre Somnis en temps de guerra ella és una de les grans protagonistes. Em sembla molt important que una dona que mai va llegir ni escriure m’enviés a l’escola i em fes entendre la importància d’anar-hi. No només això, ella supervisava els meus deures, i això que no sabia llegir. Ella sempre insistia en què calia fer el millor, i això m’encanta.

Un altre referent en la seva vida és el seu germà, que va lluitar amb les guerrilles contra l’ocupació britànica del seu país.

Sí, ell va formar part del Mau Mau, l’organització per l’alliberament de Kènia. Nosaltres vivíem en un sistema colonial que era una barbàrie, i, per tant, ell és un heroi per a mi.

Troba que abans es lluitava contra el poder amb menys por que no pas ara, quan sembla que els drets estan més protegits?

Jo crec que la lluita és contínua, es produeix tota l’estona, encara que no ho sembli. Cada vegada més la gent treballadora s’adona que el poder econòmic pot creuar fronteres, però les persones no. És a dir, ells, com a treballadors, no poden creuar fronteres lliurement, però els diners sí, especialment si són diners en negre. Quan tu fas aquesta pregunta és perquè estàs lluitant a la teva manera, perquè sabem que la globalització se’ns està empassant a tots, a les persones, els recursos… Com pot ser que tinguem armes nuclears? Com es pot permetre que es produeixin armes que poden aniquilar tota l’espècie humana? La lluita és viva i es manifesta en molts àmbits, com, per exemple, el de les llengües, els de les dones pels seus drets, el de les persones contra el racisme o contra els delictes mediambientals que, per cert, cometen sempre les nacions més avançades. No ho oblidem, si un país embruta el seu aire, embruta l’aire de tots; si enverina el seu mar, enverina el mar de tots. Hi ha, per tant, moltes lluites que formen part d’una mateixa lluita.

Les minories culturals sobreviuran a aquesta globalització?

Només si lluitem perquè així sigui, perquè hi ha moltes llengües i cultures que ja s’estan morint. La UNESCO ha dit que quan desapareix una llengua, desapareix també tot el seu ecosistema cultural. Per exemple, els espanyols van arribar a Amèrica i van buscar tota la cultura indígena per destruir-la, van prohibir les llengües d’allà. Quina gran pèrdua cultural, quina barbàrie! Va sobreviure tan poca cosa en comparació amb el que van destruir… Cal lluitar contra tot això i especialment contra la desaparició de les llengües.

A Espanya se celebra cada any el Dia de la Hispanitat, que reivindica aquella “integració dels diferents regnes en una mateixa monarquia” i el moment en què Espanya va iniciar “un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”, és a dir, quan Espanya va exportar la seva cultura i la seva llengua a Amèrica, amb totes les seves conseqüències…

Com? Impossible! No es pot celebrar una cosa així com un fet històric positiu si va comportar barbàrie i genocidi. Cal lluitar contra això! No es pot celebrar la destrucció de les civilitzacions, no hi pot haver orgull, sinó horror.

Com pot parlar amb aquesta serenitat després de tota la violència que ha viscut?

Perquè miro la història a l’inrevés. Hi van haver massacres, sí, però ja van acabar; hi van haver esclaus, sí, però ja no n’hi ha. Cal mirar la història des del punt de vista del que s’ha aconseguit superar. És a dir, hi ha dues maneres de veure la història, des del punt de vista del patiment o des del punt de vista de la victòria que va suposar acabar amb aquelles situacions. Jo ho miro així.

Finalment… què passa amb el Premi Nobel de Literatura?

Tu pots votar? Perquè jo no puc votar perquè me’l donin. Així que mentre tu, jo o els meus editors no puguem votar, només es pot esperar a veure si algun dia passa. De totes maneres el que sí aprecio molt és que tanta gent arreu del món pensi que la meva feina mereix aquesta distinció i això ja és un premi increïble, perquè formen part del Premi Nobel del meu cor.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES