Sordidesa i surrealisme

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

L’arrencacors, de Boris Vian, ens presenta un personatge que a mesura que avança el llibre li creixen les rareses. Observem el surrealisme durant tota l’obra, siga de forma intel·lectual o mitjançant fets. Aquest intel·lectualisme surrealista el representa Jacquemort, un psiquiatre que està buit per dins i que viatja fins a una vila en què cerca subjectes per a psicoanalitzar. La resta de personatges, tots, són titelles en mans del surrealisme extrem d’en Vian, creant-nos situacions de total confusió, amb paraules sovint inventades i amb situacions lluny de l’abast humà actual. No hem de caure en l’errada de pensar que tota la simbologia que hi trobem ho és, hi ha elements que tenen un caràcter rebel i provocatiu, i d’altres que sí que conformen un corpus que cal tenir en compte.

La novel·la comença amb l’arribada del psiquiatre a una casa en què hi ha una dona parint; d’aquesta forma, Boris Vian estableix les dues branques generals de la narració, corresponent a aquests dos personatges, Jacquemort i Clémentine, que conviuen de forma paral·lela amb preocupacions diferents. Del primer ja n’hem parlat, un existencialista satíric que vol conèixer les persones fins a poder adaptar-les al seu cos. La Clémentine és diferent. Ella parteix d’una gegantesca depressió postpart fins al punt de referir-se als seus tres fills com a bèsties. A açò hem de sumar el fàstic crònic cap a l’Àngel, la seua parella, per deixar-la l’embarassada. A mesura que avança la novel·la veiem que la Clémentine és el personatge més tractat psicològicament, doncs la desídia i el fàstic evolucionen fins a una malaltissa voluntat d’estar sempre amb els seus fills.

Tot aquest esperpent no decau amb la resta de personatges. Trobem un capellà que adora el luxe i que boxeja amb el dimoni, uns pagesos que no tenen —literalment— vergonya, una mainadera incestuosa, un cavall semental pecador, la violació dels arbres o una vaca que no dóna prou llet. A aquest circ hi haurem de sumar la figura d’en Gloriös, un pescador que ha de pescar amb les dents les vergonyes de la resta a canvi d’un or que no pot gastar. Com veiem, l’autor juga amb els personatges i amb el lector per a fer un llibre subtil, una delícia per als qui ens agrada tancar els ulls i imaginar-nos la vida interna del narrador. Resulta força difícil, però amb llibres com aquest cal una implicació del lector que no es base a resseguir amb els ulls la narració.

Finalment, cal destacar la tasca de Joan-Lluís Lluís, traductor al català d’aquest llibre editat per Club Editor (en castellà es pot trobar a Tusquets, traduït per Jordi Martín Lloret). Als seus propis llibres ja veiem una cura per la llengua que el lector agraeix, però he vist aquesta implicació encara més a la traducció d’en Boris Vian. Un lèxic molt marcat, amb molt de pes en l’adjectivació i en la designació dels noms tècnics fa que encara haja gaudit més aquesta obra que recomane com a lectura obligatòria.