‘Shirley Valentine’ no vol deixar que la rutina l’aclapari

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Shirley Valentine és una de les obres de més èxit del músic i dramaturg Willy Russell. Es va estrenar el 1986. Pocs anys després se’n va fer una bona versió en cinema, protagonitzada per Pauline Collins, qui ja l’havia interpretat en el teatre. Va arribar a Catalunya a mitjans dels noranta. La seva protagonista va ser, aleshores, una genial Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a qui aquell paper anava de meravella. Aquella versió la va recuperar, la mateixa actriu, el 2001.

Al Goya, amb direcció de Miquel Górriz, l’actriu Mercè Arànega es fica avui en la pell del personatge en una versió que ha sofert algunes inevitables actualitzacions i una petita retallada. El text és un monòleg amarat d’aquest humor anglès intel·ligent, amable i popular al mateix temps. Arànega és una gran actriu, que pot fer de tot, com ho ha demostrat a bastament, i que entoma de forma magistral aquesta història, la d’una presa de consciència personal i que ens parla de la necessitat de no deixar que la rutina vital ens aclapari.

Els anys passen i moltes coses han canviat, entre les quals, la situació de la dona occidental. Per això la primera part de l’obra, tot i tenir molta grapa i haver-se modernitzat en alguns detalls, es veu ja com una situació d’uns altres temps, no tan llunyans. Més enllà del missatge feminista, l’obra conté matisos que aconsegueixen noves lectures. Intuïm que el marit de Shirley està tan avorrit com ella i que potser ens podria explicar també la seva pròpia decepció vital. Cal remarcar el retrat que es fa d’aquest turisme lamentable, tan vigent i massificat avui, que viatja a països més o menys exòtics per a criticar-ne les mancances i la pobresa. I és que a casa nostra hem passat de ser el país pobre i exòtic, de destí, a amollar grups turístics diversos a indrets amb economies molt més modestes, amb una galdosa mentalitat de nou rics.

L’obra compta amb una escenografia poc realista, simbòlica i sense complicacions: una cuina ben equipada i una postal turística, amb la inevitable platja mediterrània. Shirley no es tornarà una revolucionària radical, ni de bon tros. Fins i tot és probable que refaci la seva relació matrimonial. Però els grans canvis comencen, sovint, amb petits gestos individuals. Una obra per a tota mena de públics i amb una gran interpretació, doncs, que cal no deixar-se perdre en aquesta nova temporada teatral del Goya.

________

Shirley Valentine / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Willy Rusell / Direcció de Miquel Górriz / 75 minuts / Fins el 4 de novembre de 2018 / www.teatregoya.cat